Davant aqueixa situació calen mesures estratègiques que assenyalin les prioritats que han de guiar les reformes legislatives orientades a trobar una sortida a l’atzucac actual. Un dels aspectes a replantejar és la política urbanística promoguda els darrers vint anys sota la consigna de la “liberalització del sòl”. Com si la posada a disposició de terrenys aptes per a la seva edificació tingués una sola dimensió, l’econòmica, ignorant que l’espai físic és el suport imprescindible d’una munió d’activitats d’altre caire: culturals, paisatgístiques, simbòliques, etc.
Les entitats de crèdit que han estat les impulsores dels processos d’urbanització es troben ara amb un patrimoni immobiliari exhorbitant procedent de crèdits fallits que no tenen expectatives de poder vendre a tercers. En molts casos es tracta d’àrees senceres o edificacions singulars que estan paralitzades a mig fer, sense sortida al mercat immediata. Atès que moltes caixes i bancs que són titulars d’aquest tipus d’immobles i alhora estan rebent ajuts públics, sobretot estatals, per evitar la seva fallida seria convenient vincular-los a contrapartides socials. És a dir, les entitats de crèdit amb immobles fallits haurien d’avenir-se a trobar una sortida compatible amb els interessos públics per la via de crear una figura de gestió urbanística que podríem anomenar Àrees de Promoció Estratègica.
Enllaçant amb les fracassades Àrees Residencials Estratègiques impulsades pel Govern de la Generalitat durant l’etapa del tripartit, ara en lloc de la urbanització l’objecte de l’acció planificadora pública hauria de ser la gestió d’alllò ja construit mitjançant la concertació d’interessos públics i privats, mesures fiscals i de reactivació econòmica implantades de comú acord amb els ajuntaments on radiquin aqueixa mena d’edificacions a mig fer.
Post Scriptum, 26 d’abril del 2012.
El Diari de Tarragona d’ahir presentava com a titular de portada la següent notícia: “La província de Tarragona tienen 69.177 viviendas sin habitar”, que coincideix en assenyalar la problemàtica a la que es refereix aqueix apunt.
Post Scriptum, 24 d’abril del 2020.
La crisi del coronavirus se superposa a l’econòmica encetada fa dotze anys i l’agreujerà més encara probablement perquè les grans ciutats començaran una etapa de decreixement i disminució poblacional, com apunta aqueix article aparegut el proppassat 17 a Le Figaro, “L’âge des mégalopoles est-il révolu ?“, d’Alfred Rabany fent una recenssió de l’assaig de Thierry Paquot, “Mesure et démesure des villes” (CNRS Éditions, 2020).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Pel que fa a edificacions a mig fer, el problema és qui afronta la inversió, i més tenint un parc immkobiliari important sense habitar. Les entitats financeres dubto que ho facin. Els instruments de gestió permeten afrontar la urbanització, però no l’edificació, a no ser que utilitzem la via de l’expropiació. però aquesta també és complexa, per qüestions de finançement. Es podria intentar utilitzar la “venda forçosa”. Però dubto que hi hagués mercat.
Crec que la solució és extremadament complicada pels habitatges no finalitzats. Però viable pels ja finalitzats.
De futur pot ser ens hauríem de començar a plantejar qui és el titular real del valor de l’aprofitament urbanístic: el propietari del sòl, o l’administració?
És un plaer reflexionar sobre aquestes qüestions. Gràcies per possibioliatr-ho, Jaume.