Aqueix estiu és dels més secs i calorosos que recordo, tampoc no he vist mai el nostre país tan a mercè del foc i i del malgovern com ara. La calma estival enguany no existeix, es passivitat en espera de la intervenció i les seves conseqüències. Comparteixo aqueixa sensació d’espera conversant amb Joan Plana, patriota i muntanyenc, que penja estelades gegants a Valls i avui a Montserrat resseguint la marxa per la independència convocada per l’ANC. I amb Albert Pereira, que puja i baixa a Prada impressionat per com ha quedar de socarrat l’Empordà. Amb aqueixos amics i companys espero la pluja d’estiu.
Post Scriptum, 26 d’agost del 2017.
Aqueix matí, ben d’hora, he anat a fer una passejada al voltant del Mèdol. M’he entretingut a veure com rebrotaven les oliveres i les alzines socarrades pels incendis de fa gairebé quinze anys, com creixen els margallons i el sotabosc mentre guaitava la costa des de les plataformes que envolten l’antiga predrera romana. Assegut, sentia un neguit interior barreja de rauxa i de por, tenint els catalans al davant un conflicte de llarg abast amb la Jihad i la Cruzada. Trasbalsat encara pels atemptats jihadistes de fa un setmana, recordo les paraules de Jaume Cornudella (un home d’un coratge extraordinari, durant la guerra del 1936-1939, la segona guerra mundial i el franquisme) quan jo era jovençà: “si tu tens por, pensa que l’enemic també en té”.
El lema “No tenim por” està bé com a autoafirmació col·lectiva com a poble, però individualment cal ser conscient cadascú de la seva por per poder vèncer-la. Trobo les cerimònies de dol comunitari d’aqueixos dies una expressió humanitària demostrativa d’un estat d’ànim desconcertat com es pot veure arreu d’Europa occidental després dels atacs gihadistes. Ben diferent a la resiliència dels enterraments dels jueus morts víctimes del terrorisme, conscients del conflicte en què estan immersos des que neixen, de la histèria dels enterraments dels musulmans morts en els múltiples enfrontaments que els atenallen. En la forma de fer el dol hom pot copsar la mentalitat dels pobles. La nostra és un aiguabarreig de sentiments, anhels i cabòries. La pluja d’estiu, si enguany arriba, no serà plàcida sinó tempestuosa.
Post Scriptum, 25 d’agost del 2023.
Enguany, l’estiu és encara més ressec que els precedents fins al punt que no goso passejar al capvespre pel bosc proper, ni banyar-me a la mar caldosa perquè enyoro les bones sensacions d’antany i m’entristeixen les del present. L’any passat un aiguat virulent la tarda de Santa Tecla va trencar puntualment la sequera, potser aviat repetirem la maltempsada. Aqueixa i altres circumstàncies personals fan que em reclogui entre els meus llibres i des de la distància observi -amb decepció però sense cap mena d’abandonisme- la dissort del nostre poble.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!