Jaume Renyer

Aquest text que reprodueixo a continuació és la tercera col·laboració al portal www.e-criteri.cat.

Del patriotisme català se’n fa poc ús en termes polítics convencionals, només relacionant-lo amb dates històriques o commemoracions institucionals esporàdiques. No és un valor operatiu real, ni tan sols pels qui s’autodefineixen com a independentistes que prefereixen normalment nocions més homologades dins l’ordre establert. Fins i tot, entre els sectors que als anys vuitanta s’autodenominaven “independentistes revolucionaris” és desqualificava la proposta de front patriòtic amb la consigna “un patriota, un idiota”. De forma similar a com avui dirigents d’Esquerra equiparen patriotisme amb manca de formació i projecte polític. Quan la realitat dels fets demostra que no hi ha moviment d’alliberament nacional triomfant que no hagi estat bastit a base de patriotisme, intel·ligència i coratge.

El patriotisme català ha tingut  component cívica, amarada d’un particular sentit de la lleialtat institucional entre els monarques catalans i els súbdits, amb unes institucions que garantitzaven la limitació del poder dels primers. També l’ideal català, l’ànima del poble a la qual apel·lava sovint Rovira i Virgili, ha tingut en la cultura un component essencial. La cultura entesa com a eina de transformació social i perfeccionament personal. Als anys trenta del segle passat, en vam tenir una experiència col·lectiva d’aquest patriotisme republicà: a l’escola,  a la vida municipal i a l’activitat política en general. Hi havia un sentiment d’orgull de pertinença a la catalanitat que no era excloent, que es basava en la voluntarietat de la integració en un projecte de país compartit. Josep Rahola, històric militant d’ERC (que fou senador entre 1979 i 1982) ho recordava en el vídeo de l’exposició “El somni republicà”, sobre el republicanisme a les comarques gironines entre el 1900 i el 1936: aquella catalanitat ufanosa, de la gent del poble, dels xiquets a les escoles (com em testimonia la meva mare quan recorda que cantaven, “som catalans i portem barretina i al que hi digui res li tallem la sardina”), aquell patriotisme no l’hem recuperat amb la restauració borbònica.

No hi pot haver nova etapa política sense patriotisme, sense l’apel·lació als bons sentiments col·lectius sobre els quals hom convida a construir un estat propi. Per prestigiar el patriotisme cal, però, credibilitat i convicció per part dels polítics que voluntàriament assumeixen aquest objectiu. Som a les portes d’una nova etapa política per a la qual mentalitat de poble, sentit d’estat (català, evidentment) i autoritat moral per parlar com un patriota als patriotes. Macià n’és un referent del qual se’n poden extreure lliçons ben actuals.

Post Scriptum, 12 de març del 2023.

Reordenant papers he trobat un article de Fèlix Cucurull i Tey (1919-1996), publicat al número 2 de la revista Lluita, òrgan central del PSAN, (II època, 15 d’abril al 15 de maig del 1979), titulat “Patriotisme”, que complementa i millora aqueix apunt:

“El patriotisme no és un concepte metafísic ni una romanalla folklòrica. El patriotisme significa voluntat de servei a la pàtria, o sigui, a la comunitat a la qual hom pertany. El patriota posa l’interès del poble per damunt dels egoismes personals.

El patriotisme no té res a veure amb la patrioteria; n’és, en tot cas, l’antídot. La patrioteria és un sentimentalisme vacu al servei dels interessos d’un quants que cerquen l’aquiescència de tothom. La patrioteria és una ideologia oligàrquica que serveix per a sotmetre els pobles -el poble d’idèntica nacionalitat que l’oligarca i, valent-se d’aquest poble, tants pobles com la correlació de forces permeti.

Entre patriotisme i patrioteria, a la Catalunya del segle XV -ens ho diu Tomàs Mieres- ja era posada la qüestió ” de si és millor ajudar la pàtria o bé el rei”.

Naturalment, ningú no es confessa patrioter. El patrioter sempre se’ns presenta com el més genuí patriota i, de vegades, s’empara de doctrines progressistes. De patrioters n’hi ha de moltes menes; en trobem a les nacions dominadores i a les nacions dominades.

A les nacions dominades, el patrioter pot ser-ho com agent de l’imerialisme ocupant i, també, com a element degradat del patriotisme d’alliberament. Una anàlisi simplista, que no n’identifiqui degudament les característiques, en no adonar-se que es tracta d’una degradació, imaginant-lo com una variant del patriotisme autèntic, pot admetre que aquesta mena de patriotisme -patrioterisme- de la nació ocupada mai no es concliliarà amb el patrioterisme imperialista. Els fets, però, al llarg de la història, sempre han posat en evidència que, en els aspectes bàsics de la lluita, l’un i l’altre no s’enfronten mai fins a les darreres conseqüències; i és que l’un i l’altre, globalment antagònics en el seu origen, responen a interessos comuns a l’hora de plantejar-se  a fons els objectius finals.

En una nació sotmesa, només podem considerar patriota el qui reivindica, sempre, tots els drets, absolutament tots els drets, de la pàtria, de tota la pàtria, a benefici de tots, absolutament tots, els qui la composen, el qui lluita per l’alliberament global, integral, de totes les dones i de tots els homes que en formen part; i la llibertat global, integral, només és possible quan les fonts de riquesa de la pàtria no estan en mans d’uns quants, siguin de fora, siguin de dins de la pròpia nació, sinó que esdevenen propietat de tots els qui la constitueixen.

Un patriota català, un nacionalista català, un catalanista, per tant, és només, el qui reivindica tots els drets  de la nació catalana -de tots els Països Catalans- per tal que els que hi vivim i hi treballem, sense discriminacions ni opressions de cap mena, disposant del nostre propi Estat sobirà, independent, poguem autogovernar-nos amb absoluta llibertat a benefici del conjunt de la comunitat catalana – de tots i cada un dels catalans-.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!