Sant Jaume era una figura preeminent del santoral d’antany, avui pocs xiquets el duen per nom. Jo n’estic ufanós i així ho he transmés al meu fill.
M’agrada celebrar les onomàstiques tradicionals, no comparteixo el criteri segons el qual la laïcitat ha d’arribar a la supressió d’aquesta mena de festes familiars. Ans al contrari, són dates per a la remembrança de temps passats idealitzats potser per la distància. Sant Jaume era festa grossa a moltes localitats, amb revetlla inclosa, segons consta en el “Costumari català” de Joan Amades. D’entre les referències que el folklorista nostrat consigna hi trobo una cançoneta que recordo com entonava Antònia Riera, dona originària del llogaret de Fatges que em va fer d’àvia, amb alguna variació a l’última ratlla:
Sant Jaume, patró d’Espanya,
feu aclarir tot el món,
que tinc la bugada estesa,
i la canalla que plora, que tenen son”.
Quan era xiquet, a casa per Sant Jaume hi havia un bon àpat: arròs de peix a la cassola cuinat pel pare amb tots els honors, tota la família a taula.
Ara, sóc jo qui cuino, amb més o menys encert segons els dies, també arròs al foc a terra. El pas dels anys em fa més sensible a les vivències del passat i al desig de perpetuar habituds gairebé perdudes retornant als escenaris de la memòria.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Per molts anys… amb vida nostra 😉
A Reus era fira. A la fira de Sant Jaume es feien tractes d’animals: mules, cavalls, someres… records que marquen el pas dels anys…
Encara ara, si algú fa el ruc se li diu: “Per Sant Jaume et portaré a la fira!”
Salut hi hagi, Jaume i records a la família.