Potser és que Salvador Lleonart i Riera, organitzador i cap dels serveis secrets catalans del rei arxiduc Carles III (1713-14), ha reviscolat en aqueix article publicat el proppassat 30 de maig al Nacional.cat:
“Noruega, Irlanda i Espanya han ordit una mena d’alligança per tal de reconèixer plegats l’Estat de Palestina, de moment inexistent. El primer ministre espanyol no s’ha estat, fins i tot, d’assenyalar com ha de ser geogràficament aquest estat (un corredor entre “Cisjordània” i Gaza; la divisió d’una ciutat, Jerusalem; la capitalitat del nou estat, i, fins i tot, per on han d’anar les fronteres). Tot plegat fa un tuf de colonialisme tronat que pretén exercir des de la capital imperial de Madrid per damunt d’allò que puguin acordar les parts, si és que poden acordar res semblant.
L’alligança, tanmateix, no és tan estranya i contra natura com sembla. La tríada d’aquests països, avui tan proactius respecte a Palestina, comparteixen un passat contemporani de “passiva neutralitat” al llarg del conflicte de la Segona Guerra Mundial. Els tres països es van declarar formalment “neutrals”, Noruega, a més a més, “pacifista”; això sí, els tres amb una picada d’ullet a favor del nazisme.
Noruega va lliurar-se a la invasió germànica amb força complaença. Va establir-s’hi un règim col·laboracionista que va perseguir i lliurar als nazis els pocs milers de jueus noruecs, que foren assassinats a Auschwitz. La resistència noruega contra els nazis no va tenir bases pròpies fins a l’estiu de 1944, poc temps abans de la Capitulació alemanya el maig de 1945. Entremig, la glòria literària nacional noruega i Premi Nobel Knut Hamsun fou un acèrrim abanderat i propagandista del nazisme arreu d’Europa amb accés directe a les màximes jerarquies. Alhora, una altra “glòria nacional” fou la passió de milers de dones noruegues de participar en el programa Lebensborn de reproducció de la raça ària entre voluntàries de “sang vikinga” (sic) i oficials de les SS. El nombre de criatures que van criar-se als 15 centres escampats per Noruega foren un mínim de 10.000 i les dones empresonades després de la guerra per col·laborar amb els nazis foren 14.000 (d’una població total de 2,9 milions de persones).
Irlanda va adoptar també una posició “neutral” en el conflicte. Tanmateix, la postura de l’Església catòlica i d’organitzacions afins, com les Camises blaves i el Front Nacional Irlandès (partidaris del general Franco), van instaurar una atmosfera antijueva que va frenar qualsevol intent de rescatar diplomàticament cap jueu de la dictadura nazi, tot i les bones relacions que es mantenien. Especialment punyent fou el cas del jueu irlandès Robert Briscoe, que desplegà un paper cabdal en el subministrament d’armes per contraban per a la Revolució irlandesa i que no va poder salvar part de la família per la negativa del govern irlandès a salvar ni una sola vida jueva d’Alemanya.
Per acabar-ho d’adobar, Éamon de Valera, primer ministre d’Irlanda, una vegada mort Hitler el 30 d’abril de 1945, va visitar l’ambaixada alemanya el 3 de maig per presentar el condol d’Irlanda per la mort del Führer. Als temps moderns, països musulmans com el Iemen i Algèria serviren de camps d’entrenament per a l’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA) instruït pel Front d’Alliberament de Palestina.
El comportament d’Irlanda dol a Israel per una raó especial. A la I Guerra Mundial es van formar diverses unitats de combat de jueus sota el Mandat Britànic de Palestina. El nom no oficial era el de la Jewish Legion i fou una iniciativa de Zeev Jabotinsky, el cap del sionisme revisionista que fou l’alma mater de Benzion Netanyahu, pare del primer ministre d’Israel actual. La Jewish Legion va participar en nombrosos combats per tot l’Orient Proper i, en l’ànim de Jabotinsky, era un instrument de formació militar per al futur exèrcit de la nació jueva. Arran de l’Alçament de Pasqua irlandès de 1916, els britànics van ordenar a la unitat Zion Mule Corps desplaçar-se a Irlanda per reprimir la revolta nacionalista. Jabotinsky i la resta d’integrants van negar-se a “reprimir la lluita d’un poble per a la llibertat”. La unitat fou dissolta ràpidament el maig de 1916.
La “neutralitat” espanyola l’hem coneguda de ben a prop. Des de la División Azul al subministrament d’aliments, suport logístic, minerals… Fins i tot acabada la guerra mundial, Espanya va ser un refugi de nazis coneguts i no tan coneguts, així com el camí de pas obligat per a la fugida d’Europa cap a altres països, especialment a Llatinoamèrica per mitjà de la xarxa nazi Ratlines. La protecció espanyola als assassins nazis va continuar més enllà del franquisme i així criminals tan coneguts com Léon Degrelle i Simons De Aerschot van morir tranquil·lament a Espanya, el 1989 i 1994, protegits per Felipe González, que es va negar a extradir-los a Bèlgica.
La pulsió antisemítica dels territoris que conformen l’Espanya d’avui fa feredat i ve de molt antic. Ja en el segle VI els reis catòlics visigots van establir un conjunt de lleis antisemítiques que no tenien parangó a tot Europa per la seva crueltat. Uns mil anys més tard, els Reis Catòlics van reviure aquelles lleis i, per part de Ferran el Catòlic, es va establir el Tribunal del Santo Oficio de la Inquisición que va perdurar des de 1478 a 1834.
És en aquest Tribunal del Santo Oficio on Pedro Sánchez té una mala peça al teler, nogensmenys la referència acadèmica mundial per a l’estudi de la Inquisició espanyola, creada per ordre de la Corona, ha estat l’erudit Benzion Netanyahu (1910-2012). Benzion, fill d’un rabí sionista, va néixer a Varsòvia, que aleshores es trobava sota control rus. El 1920, la família va fer l’aliyà cap a Ertz Israel (el Mandat britànic de Palestina) on va estudiar Història a la Universitat Hebrea.
Acadèmicament, Benzion va desplegar una activitat intensa al llarg de la vida, especialment als Estats Units, a les universitats de Denver i de Cornell. Fou l’editor, també, de l’Enciclopèdia Hebraica. Benzion va guanyar-se un gran prestigi acadèmic pels estudis que va realitzar sobre la Inquisició espanyola.
El més cabdal dels seus treballs fou The Origins of the Inquisition in Fifteenth Century Spain, on canvia molts paradigmes sobre les motivacions de la creació d’aquest organisme al servei de la Corona. D’entre els raonaments, val la pena fixar-se en dos.
El primer és sobre la causa de la persecució dels jueus conversos, que defineix com a racial i no pas religiosa, com es considerava fins feia poc. Benzion explica que el gruix dels jueus ja havien fugit dels regnes peninsulars quan es fundà la Inquisició (1478-1481) i reben una estocada definitiva el 1492. La majoria dels jueus que es convertiren al cristianisme, els “marranos“, ho feren de bon grat i no van practicar una doble vida religiosa. En canvi, allò que coïa a la resta de la societat era el seu ascens social (que va apartar els “cristianos viejos” de molts llocs de poder), fruit de la seva formació, capacitat d’escriure i llegir, experiència en negocis, etc. Amb la possibilitat d’accés i estudi d’una munió de documents en llengua hebrea de l’època, fins aleshores desconeguts, conservats a les comunitats jueves del Magrib, va establir que l’enveja, la cobdícia i el ressentiment cap a la “raça” jueva foren les causes reals de la persecució dels “marranos“, i no pas la motivació religiosa, que en fou tan sols l’excusa.
El segon raonament interessant escollit de l’obra magna de Benzion és el fet que la persecució contra els “marranos“, on convergien els “cristianos viejos“, els habitants de les ciutats, les oligarquies, la noblesa i els anticonversos cristians, va suposar l’emersió “d’una certa idea d’Espanya” (sic), d’una consciència nacional incipient que fins aleshores no existia. L’odi generalitzat contra els jueus, que fou racial i no religiós —la majoria dels “marranos” foren bons cristians—, és un factor important de la formació de la incipient “nació espanyola” als segles XV-XVI i successius. Respecte a Espanya, a Benzion se li atribueix la frase: “Ni oblit ni perdó”.
Els treballs erudits de Benzion han capgirat el paradigma establert sobre la Inquisició i han tingut una importància significativa per a l’estudi del moviment d’assimilació emprès pels jueus a Centreeuropa, conegut com l’Haskalà (Il·lustració) a partir de finals del segle XVIII, quan nombrosos jueus van abandonar el judaisme per a integrar-se plenament i de manera voluntària a la societat alemanya. Tanmateix, tot i aquesta integració, foren igualment diferenciats per motius racials al llarg dels segles, exactament com s’havia produït amb els “marranos“, fins a l’extermini portat a terme per la “Solució Final” implantada pel nazisme.
De l’experiència fracassada d’ambdós processos d’integració jueva voluntària, portats a terme a la Península i a Alemanya, amb l’abandonament fins i tot de la religió, tant Benzion com el sionisme en general en van treure la conclusió que la integració no és cap salvaguarda per a la persecució racial contra els jueus i que, per tant, és imprescindible la creació d’una pàtria on els jueus puguin defensar-se de l’antisemitisme, l’odi més antic de la humanitat, o com bé deia el pensador alemany Theodor Mommsen (s. XIX): “L’odi al jueu i la incitació contra ell és tan antic com la mateixa Diàspora”.
La resposta a aquest odi racial arrelat al llarg dels segles i arreu del món, és la creació d’un Estat jueu, on mai no fossin minoria, per salvaguardar-se tant de l’assimilació com de l’extermini, o discriminació. Aquest estat, alhora, havia de ser fort, militarment preparat i sempre vigilant, sense il·lusions que l’amenaça d’extermini desaparegués. Benzion, jueu laic, recordava sovint un paràgraf que es llegeix a la nit pasqual: “En cada generació un enemic s’aixecarà per destruir el poble jueu. Però, el Sant, Beneït sigui Ell, ens alliberarà de les seves mans”. D’ell és també la frase: “Qui no coneix el passat, no pot entendre el present i, qui no entén el present, no pot preveure el futur. La condició necessària per a l’existència dels éssers vius, i de la nació, és la identificació a temps del perill”.
Benzion, tot i ser la mà dreta de Zeev Jabotinsky, el pare del sionisme revisionista enfrontat amb Ben-Gurion i l’elit asquenazita socialista, es va allunyar sempre de qualsevol càrrec públic i va desplegar una carrera universitària important a les universitats de Denver i de Cornell, d’on va ser professor emèrit. Alhora, va ser l’editor de l’Enciclopèdia Hebraica. En canvi, fou refusat com a professor a la Universitat Hebrea de Jerusalem per les seves posicions polítiques revisionistes.
Benzion fou el pare de Jonathan Netanyahu, el comandant en cap de l’Operació Entebbe a Uganda que va permetre el rescat dels passatgers de l’avió d’Air France segrestat, el 1976. El seu fill va morir en aquesta acció de combat i a ell li va dedicar el llibre sobre Els orígens de la Inquisició. Al seu fill Benjamin li va dedicar un altre llibre, The Marranos of Spain, però, sobretot, li va deixar tot un pensament polític fonamentat en la desconfiança envers el món àrab, la necessitat d’una majoria jueva a la pàtria per assegurar-ne la identitat, la creació d’un estat fort i militarment preparat i la vigilància permanent contra el perill d’extermini (avui dia, Iran).
Molt probablement, Benjamin Netanyahu coneix i sap més sobre el caràcter profund d’Espanya d’allò que s’imagina el primer ministre espanyol, i l’opinió que en té, de ben segur, que no n’és gens favorable, i sap que el foment de l’antisemitisme és una manera ben espanyola d’aglutinar el sentiment nacional d’Espanya, al segle VI, als segles XV-XX i al segle XXI. No falla mai, l’antisemitisme uneix Espanya. Llàstima que molts catalans hi caiguin de quatre potes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!