L’actual govern de la Generalitat ha decidit aplicar un ajust als pressupostos de la Corporació catalana de mitjans audiovisuals (CCMA) a causa de la crisi econòmica i del deute manicomial heretat dels governs del Tripartit. A més, a aquesta retallada cal afegir-li els prop de 20 milions d’euros que la CCMA va gastar de més l’any passat. I això la nomenklatura exquisida de la Corporació no s’ho esperava. Estaven acostumats a passar-se de pressupost sense gaire problemes i a rebre els diners amb alguna queixa més o menys protocolària de les institucions polítiques. L’any 2007 el segon Tripartit va eixugar un dèficit de la Corporació de 1.047 milions d’euros que suposem que no compten quan proclamen que TV3 només ens costa 40 euros a l’any a cada català. Això s’ha acabat. Senzillament no pot ser. Tot el sector públic ha hagut de sotmetre’s a severs ajustos i fiscalitzacions. Per més que la directora de TV3 i els gestors de la CCMA al·leguin que han baixat, i molt, els ingressos per publicitat i que l’any passat van veure reduïts els seus salaris, els pressuposts s’han de complir. S’ha fet amb Sanitat i Ensenyament i, sobretot, hi ha centenars de milers d’aturats, una munió de catalans amb problemes gravíssims d’habitatge, de diners, d’alimentació. I d’angoixa i por per la incertesa que tots percebem.
L’anunci de la retallada comunicat al Parlament divendres passat per Francesc Homs en nom del Govern no va agafar per sorpresa a Mònica Terribas ni a la direcció de la CCMA. Se’ls havia informat dies enrere, com és natural. Per això tenien els seus discursos preparats i van passar a l’acció conscients que el seu poder mediàtic és descomunal i que com més soroll facin més poden pressionar el Govern, que ha demostrat amb escreix fins a quin punt els tem. Hem sentit declaracions proclamant que aquest pressupost ajustat “trenca el model”, i el cert és que no té per què impedir el bon funcionament d’uns mitjans de qualitat. Però pot suposar l’inici de la fi d’uns privilegis intolerables.
També hem pogut sentir les declaracions inqualificables del diputat socialista Joan Ferran, que va afirmar que es tractava d’un “intent de cop d’estat a la CCMA”. És lògic que els socialistes estiguin nerviosos, perquè des del dia de la seva estrepitosa derrota electoral han provat de forçar com fos que la Corporació que van imposar modificant irregularment una llei no es toqués. Curiós que aquest personatge que sí va donar un escandalós cop d’estat acusant la televisió i la ràdio públiques d’exccés de “crosta nacionalista”, iniciant una purga i imposant contertulians i consignes ara s’escandalitzi d’un ajust pressupostari del 13% per a l’any vinent quan el seu partit va dur el país a un dèficit que haurem de pagar durant generacions.
Mònica Terribas va afirmar al Parlament que amb aquesta dotació els drets del futbol s’havien acabat, cosa que ella no pot decidir i que en tot cas caldrà plantejar l’any vinent. ¿Potser pensava que els catalans sortiríem al carrer amb la falç i la destral perquè no podríem veure el Barça per TV3 de tant en tant? Els informatius d’aquell dia i dels següents van ser un deliri i una legió de suposats admiradors de TV3 va iniciar una ofensiva en tota regla als apartats de comentaris de tots els diaris digitals denunciant que la retallada en realitat amagava una mena de conspiració per privatitzar TV3 o per ferir-la de mort amb la intenció d’afavorir 8TV. ¿Per què els fa tanta por 8TV, perquè pot ser un refugi mediàtic de CiU quan no governi o perquè temen que aconsegueixi el mateix que el seu canal de ràdio, Rac1, que els passa la mà per la cara amb menys pressupost i personal i amb excel·lents professionals, molts dels quals destituïts i maltractats per la Corporació?
Tots aquests escarafalls, ¿de debò tenen per objecte la defensa dels mitjans públics de comunicació o més aviat el manteniment de la privatització selectiva de TV3 a favor de certes elits de la Casa?
A mitjans dels anys 90 Catalunya Ràdio i TV3 s’havien consolidat i havien crescut considerablement en audiència, prestigi, dotació, personal i mitjans tècnics. Va iniciar-se aleshores un assalt imparable capitanejat per autèntics depredadors que van fer-se amb les regnes de la Corporació. La corrupció era políticament d’allò més transversal. El xantatge a les empreses de doblatge a canvi d’un percentatge i de favors personals per part d’un directiu convergent de TV3 va facilitar que s’instaurés una mena d’omertà que va acabar desembocant en el que tenim ara. La jugada mestra de la desvergonya va ser la pèrdua accidental per un suposat descuit administratiu dels drets d’emissió del futbol que, casualment, van acabar a mans del professional de TV3 que havia de vetllar per la seva renovació : Jaume Roures, el trotskista que a partir d’aleshores s’ha fet d’or amb els nostres impostos cobrant una fortuna per l’emissió del futbol i la Fórmula 1. Va ser en aquells anys que, juntament al buidatge econòmic, va iniciar-se l’assalt als serveis informatius liderat per un nucli ideològicament dogmàtic i amb indissimulada tendència a l’agitprop que no va tenir manies a l’hora d’arraconar els companys que no compartien les seves consignes. Els defensors de la demonització d’Israel, de la democràcia parlamentària i de l’economia de mercat havien guanyat la partida. Això sí que va ser un cop d’estat.
Profusió de productores de directius de la casa, augment descontrolat de personal malgrat la informatització, contractes blindats sense cap autorització administrativa, adjudicacions a dit, explotació de becaris, cobrament de sobresous a través de productores per alguns professionals de la plantilla…
Amb l’excusa de contribuir a l’enfortiment de la indústria audiovisual la direcció de TV3 reparteix discrecionalment programes a productores d’antics directius i treballadors assegurant-se així un lloc de treball privilegiat en el futur. Tal com ha dictaminat repetidament la Sindicatura de Comptes, la falta de transparència, l’absència de procediments legals d’adjudicació i el bloqueig d’informació, fins el punt que no se sap quines productores estan homologades ni per quin procediment i mèrits, ha disparat la despesa, obliga a la inactivitat a molts bons professionals de la plantilla i ha estat contestat per les autoritats de la Unió Europea. Però, pel que sembla, les decisions d’una camarilla estan per damunt de la llei i, fins i tot, de la política internacional. Aquests detalls també minen el crèdit internacional de Catalunya.
Potser per això ni Mònica Terribas ni cap directiu de la CCMA ni els informatius de TV3 o de Catalunya Ràdio no van esmentar en les seves irades protestes els advertiments que Francesc Homs va fer en seu parlamentària sobre aquestes irregularitats, especialment quan va demanar “una major transparència en els processos de contractació de la producció associada”.
TV3 està obligada legalment a invertir el 6% en la indústria audiovisual per mitjà de la coproducció de cinema, animació i documentals, però enguany hi ha invertit el 20% del seu pressupost total i el 36% del destinat a producció. Seixanta milions d’euros sobre un total de 300 han anat a parar a productores en la seva major part per a elaborar sèries i programes que hauria de produir TV3. Com hem dit, l’adjudicació d’aquestes externalitzacions de facto es concedeixen amb total opacitat i discrecionalitat i la majoria de les empreses agraciades pertanyen directament o indirecta a personal que és o ha estat fixe o eventual a TV3. Seria un detall que Mònica Terribas, entre proclama i proclama, ens expliqués per què ‘Divendres’, un magazine diari presentat per professionals de la casa i emès des dels estudis de TV3 ha de ser coproduït per El Terrat, la productora del senyor Buenafuente. Pot entendre’s que, per exemple, un programa com ‘El convidat’, ideat, desenvolupat i protagonitzat per un professional que no pertany a la plantilla i que a més requereix un equip reduït disposat a treballar fora de l’horari i la dinàmica laboral usuals aconselli la coproducció; però el magazine de la tarda, per què? El Terrat, Mediapro, Diagonal i un seguit de petites productores amb programes aprovats per l’anterior director de TV3, Francesc Escribano, i en les quals el mateix Escribano hi té interessos, formen una xarxa clientelar fora de control.
Precisament perquè una televisió pública no és el mateix que una fàbrica estatal de salsitxes, el cas és més inquietant i va més enllà de la col·lusió, especialment en una nació sense estat. TV3 hauria de jugar un paper fonamental com a referent, com a instrument de normalització lingüística i com a motor de l’audiovisual català. Però amb el temps TV3 s’ha convertit en la responsable quasi absoluta del sector amb més visibilitat de la política cultural de Catalunya : l’audiovisual, la gran eina i l’aparador que actualment defineix cada societat davant de sí mateixa i davant la resta del món. La seva dotació econòmica i el fet d’haver-se convertit gairebé en client únic del cinema català dota els seus directius d’un poder cultural, social, econòmic i polític inaudits. En gran mesura la responsabilitat d’aquesta anomalia rau en l’excepcionalitat cultural de Catalunya i en la incúria de la classe política, que sovint delega decisions de gran abast sense ni tan sols ser-ne plenament conscient. Sovint, doncs, es triangulen els ajuts (CDA-ICIC-TV3) i es fan recaure en aquells productes que interessen a un grup reduït de buròcrates i de directius amb escassa responsabilitat aparent. Amb freqüència aquests mateixos buròcrates imposen, bé directament bé mitjançant amables suggeriments, el director, els guionistes, el càsting, l’equip tècnic, etc. Decideixen quins temes cal tractar i amb quin to, quines productores o quins professionals cal potenciar i quins cal vetar. Potser això explicaria en part la pràctica inexistència del cinema català al món essent Catalunya un país amb una capacitat creativa tan immensa i, també, la lluita contra-corrent que durant anys ha hagut de mantenir la productora que finalment ha aconseguit que una pel·lícula catalana i en català hagi estat nominada per l’Oscar a la millor pel·licula estrangera.
Per acabar-ho d’adobar, TV3 disposa d’un Departament de Vendes absolutament inoperant incapaç de gestionar la immensa quantitat de drets d’explotació que administra. Si TV3 paga coproduccions que es reserva i és incapaç de vendre-les, o bé són d’ínfima qualitat o bé no té cap interès en comercialitzar-les. Algú ho hauria d’explicar.
Una altra greu conseqüència de l’externalització és la vulneració dels drets i garanties laborals i legals que freqüentment pateixen els treballadors d’algunes d’aquestes productores, fruit d’una doble moral social intolerable. Així, tenim que uns sindicats aparentment irreprotxables negocien uns convenis que regulen molt favorablement tota mena de drets laborals i econòmics dels treballadors de la Corporació mentre es desentenen de la precarietat i l’abús, que coneixen perfectament, imposats per algunes productores als seus treballadors. Quan TV3 contracta directament un professional eventual està obligada a signar contractes i a complir i exigir unes prestacions. Quan contracta una producció aliena no se’n responsabilitza. Professionals treballant sense contracte o amb addendes il·legals, preus rebentats, feines que no es cobren, condicions laborals impresentables, coaccions, indefensió absoluta,… La subcontractació té aquestes coses; a TV3 també tenen els seus tallers d’esclaus que enriqueixen amics, parents i saludats. Són les sentines de tanta progressia i tanta conquesta social.
Aquest és el resum de la part fosca de la Corporació i, especialment, de TV3. El conflicte més greu no és l’ajust del pressupost sinó els privilegis, la manipulació informativa, la hipocresia social, l’abús sistemàtic i l’apropiacio -amb conseqüències nefastes- de la política cultural que hauria de suposar més projecció nacional i internacional. Catalunya, TV3 i molts dels excel·lents professionals que la conformen mereixen uns mitjans públics de comunicació dignes, efectius, decents i innovadors.
Per això ens demanem qui està privatitzant TV3, la indústria audiovisual i la cultura de Catalunya.
“Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!