Abelard Saragossà i Alba (Silla, 1954), és un filòleg valencià (premi d’assaig de la Generalitat Valenciana el 2006, amb l’obra “Reivindicació científica del valencià” -Tabàrca Edicions, 2007-) que ha publicat a la Revista de Catalunya, número 252, juliol-agost d’enguany, aquest article del qual en reprodueixo les conclusions. Cal situar el debat sobre la situació política del País Valencià al centre de la reflexió col·lectiva, i ponderar totes les aportacions constructives que estan aflorant (com l’obra coral “País Valencià, segle XXI“) per mirar de capgirar l’actual hegemonia de les forces espanyolistes.
“Quan reflexionem sobre pobles i sobre llengües, és molt fàcil incórrer en interpretacions essencialistes, les quals tenen una cosa en comú: posar les llengües i les nacions fora de l’evolució social i fora de les persones. Una conseqüència de marginar les persones és considerar poc el camí decisiu. Si el valencianisme vol quallar, ha d’anar elaborant propostes socials que convencen sectors progressivament més grans de la societat valenciana. Quant a l’ús públic del valencià, es recuperarà si una bona part de la societat valenciana s’identifica com a valenciana i, en eixa identitat, el valencià és un component important. En conseqüència, el nostre nord bàsic no han de ser les “institucions”, sinó l’elaboració de discursos (converses, articles de periòdic, conferències, llibres) que puguen incidir en la consciència de les persones. De fet, difícilment quallarem en les institucions polítiques (com ara superant el 5% dels vots) si prèviament no convencem persones.
Diversos historiadors valencians (Manuel Martí, Ferran Argilés, Vicent Baydal) han mostrat que Joan Fuster tenia una concepció essencialista de la nació, cosa que fa deformar la interpretació de la història. De fet, el conjunt de la història valenciana (des del segle XIV o XV) seria una “desviació nacional”, resultat que fa pensar en una condemna col·lectiva. Un altre historiador valencià, Pedro Ruiz, ha observat que, encara que la investigació històrica ha demostrat que no eren certs molts dels punts fonamentals en què es basava Fuster, les revisions del nacionalisme fusterià l’han modificat poc i perifèricament, de tal manera que hi hauria “un descompassament seriòs entre el coneixement històric i els projectes politicoidentitaris valencianistes” (Baydal). Eixa absència d’adaptació al coneixement actual de la història no afecta només el valencianisme polític, sinó també alguna actuació i visió d’investigacions universitàries.
Per canviar eixa situació. hem d’animar els universitaris valencians a investigar, a reflexionar i fer públiques les seues meditacions. Eixos treballs ens haurien d’ajudar a anar separant-nos del centralisme i el domini ideològic (i pràctic) del castellà i, correlativament, també haurien d’augmentar la nostra identificació com a valencians, procés que afavoriria l’ús del valencià en les relacions socials. També convindria que hi haguera més coordinació entre els sociòlegs valencians, els lingüistes, els economistes, els crítics literaris, els estudiosos del dret i els historiadors de qualsevol període, sense oblidar els psicòlegs, que haurien de contribuir a demostrar que la descomposició d’un poble té efectes psicològics negatius sobre els seus membres, de la mateixa manera que la recuperació comporta conseqüències positives. Si els grups de recerca de les universitats valencianes posem en comú objectius i fruits de la investigació, probablement afavorirem la mateixa investigació; i, tot plegat, seria molt beneficiós per al valencianisme.
Pel que fa la investigació de què he partit per bastir aquestes reflexions, Eugeni Alberola ha treballat molt, i s’ha endinsat per la història lingüística d’Alzira. Tant de bo que continue la investigació. L’objectiu hauria de ser penetrar en els sentiments i els condicionants dels valencians del segle XX, tant en aquells que varen mantindre el valencià perquè (entre d’altres raons) pràcticament ni coneixien el castellà, com en aquells altres que varen canviar el valencià pel castellà amb la finalitat de promoure’s en la societat, que és un objectiu humà. Si el sociolingüista fa eixe camí, aportarà arguments per a un tema ben important: convèncer els valencians actuals de la importància que té usar el valencià dins de la família, siguen els nostres pares autòctons o siguen immigrats, i independentment que la nostra llengua materna haja sigut el valencià, el castellà o una altra. Tota investigació històrica ben feta té repercussions sobre el futur, que és on està la finalitat d’estudiar i comprendre el passat: en la millora de la nostra societat i, per tant, en el futur.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Saragossà, Bayda, Argilés i cia formen part del blaverisme il·lustrat, no neguen la unitat del català, però no volen cap ni una vinculació amb els Països Catalans. De fet, han dut el seu anticatalanisme de baixa instensitat a tal punt que no han deixat si un sol punt de confluència amb el catalanisme valencià: ni bandera, ni llengua, ni, per descomptat, àmbit nacional.
Els rectorats i direcció de l’Universitat de València han segut sempre espanyolistes per damunt de tot i en segon terme i pel mateix amb prioritzat ser catalanistes aferrats de cara a la galeria i de tràmit burocràtic -algo és algo-.
Els rectorats de la Universitat de València de portes endins no han sabut establir linees en valencià i contractar professorat adequat durant anys i panys. Ni li van fer cas a Enric Valor en aquest sentit.
I més que estar en contra d’un govern o altre, el que en realitat han estat és d’esquenes al propi país valencià.