Ahir al vespre a l’Auca Taverna de la Torre vam establir un col·loqui al voltant dels temes tractats al meu
assaig “Catalanitat i llibertat” (Arola Editors, 2012), és a dir, el republicanisme, el dret d’autodeterminació i el moviment independentista.
L’amic Lluís Sunyer ha obert fa uns quants mesos aqueixa taverna popular al mig del poble, ben a prop de l’antiga ubicació de bar del mateix nom que deu anys abans va aplegar el jovent independentista local. Ara, ha afegit una bona oferta de tapes de cap de setmana a les habituals activitats culturals i patriòtiques que acull al seu local. Tot xerrant plegats va sortir la possibilitat de fer-la petar de manera distesa un vespre de dimecres i així ens vam aplegar una trentena de persones per xerrar sobre el moment històric que viu el nostre poble.
En Jordi, germà del Lluís, va fer de conductor i moderador de les intervencions que van girar al voltant de diverses qüestions. La primera, al voltant de la vinculació entre independència i socialisme. Responent a preguntes d’alguns dels assistents sostenint que tenir un estat propi sense canviar l’ordre social existent no valia la pena. Vaig respondre que aqueixa eventualitat era impossible que es donés. Això és, la secessió d’una nació respecte de l’estat que la sotmet a un règim de dominació inevitablement comporta un canvi de les relacions socials al si de la societat emergent. Els sectors que vinculen la seva hegemonia a la continuïtat de l’ordre estatal la perden en cas d’assoliment d’un estat propi perquè la majoria social que el fa possible crea un nou sistema polític a partir d’uns interessos col·lectius que passen a ser prioritaris.
Això no comporta necessàriament que el socialisme hagi de ser el sistema de recanvi al vell ordre estatal, ja que aqueixa decisió correspon adoptar-la a les institucions del nou estat sobirà. Condicionar abans d’aqueix moment el suport a la independència a un determinat model és afeblir les possibilitats d’assolir-la i, a més, evidencia una actitud sectària envers els independentistes que no comparteixen el sistema socialista. Encara més, de quin socialisme parlem ?. Ni la República Popular Xina, ni menys encara Corea del Nord o Cuba són referents vàlids pel poble català. L’anticapitalisme occidental no ha estat capaç fins ara de bastir un estat democràtic que serveixi d’avantguarda als estats en crisi –
Grècia, Espanya o Portugal-que atribueixen els seus mals al capitalisme enlloc de reconèixer les causes endògenes de les seves dissorts.
La segona qüestió que vaig remarcar fa referència al valor intrínsec de la independència mateixa, és a dir, el fet de dotar a un poble dels instruments necessaris per garantir la supervivència d’una comunitat humana forjada al llarg dels segles (en alguns casos mil·lenis, com els tuaregs, jueus o coreans). L’aparició de l’estat-nació modern ha comportat l’assimilació forçosa de poblacions diverses al patró estatal dominant en nom del progrés, del socialisme o de la “civilització” en el cas dels pobles denominats indígenes. Com va escriure magníficament el jesuïta basc
Obieta Chalbaud al seu llibre “El derecho humano de autodeterminación de los pueblos” aqueix dret no prescriu ni es pot circumscriure ni a les concepcions ideològiques que el restringeixen a un procés de construcció dún estat socialista (com va teoritzar Lenin), ni al
sobiranisme economicista (“pràctic”, segons alguns politicastres nostrats).
Penso que l’acte va estar molt bé, que les intervencions van ser enriquidores i els punts de vista diversos. Jo també vaig gaudir perquè el format cafè-tertúlia-llibre-actualitat m’encanta. Ves preparant el següent llibre! Fins aviat,
Jordi