Aqueix vespre en un acte a la Cambra de Comerç de Tarragona, organitzat pel Centre d’Estudis Sobiranistes i Solidaritat Catalana per la Independència, amb Roger Baiges i Hèctor López Bofill hem presentat el meu darrer llibre d’assaig: “Catalanitat i llibertat”, publicat per Arola Editors.
Després d’escoltar i agrair les intervencions dels companys que m’han precedit en l’ús de la paraula he fet algunes consideracions sobre el període 2006-2011 contingudes en els textos aplegats en aqueix llibre. Hi he recollit deu escrits -nou de publicats en revistes com Espill, Revista de Catalunya, i un apunt d’aqueix mateix bloc- que tracten sobre el dret d’autodeterminació del poble català, el republicanisme autòcton i el conflicte entre catalanitat i espanyolisme en el context social actual.
La primera consideració ha estat insistir en la importància de dotar al projecte independentista d’unes bases jurídiques sòlides pel que fa al dret d’autodeterminació del poble català. No es tractat de deixar aqueixa qüestió exclusivament en mans dels experts sinó que les persones que es mostren favorables a un estat català transmetin el seu compromís tot compartint uns conceptes entenedors i compartits (què vol dir sobirania, dret d’autodeterminació, estat propi..). La confusió conceptual que es desprén del llenguatge de la classe política addicta a l’autonomia (què vol dir tansició nacional, pacte fiscal…) reflecteix també la precarietat de les seves conviccions. La causa independentista precisa una terminologia i un bagatge argumental del tot diferent que resulta imprescindible per guanyar credibilitat social.
La segona, ha girat al voltant de la prioritat que cal atorgar a la independència per davant d’altres reivindicacions graduals aparentment més factibles (reforma estatutària, concert econòmic…) que de fet serveixen d’excusa per no incloure en els programes electorals la proclamació de l’estat català des del Parlament de Catalunya. Sense aqueix requisit previ no hi ha cap possibilitat que les institucions europees i internacionals reconeguin el dret de Catalunya a l’autodeterminació. Només les candidatures que situen la independència com a prioritat mereixen ésser considerades pròpiament independentistes. Altrament és perpetuar l’autoengany i la subjecció a l’ordre estatal i autonòmic imperant.
Finalment, he mirat d’exposar com la reivindicació nacional inclou les aspiracions socials i no a l’inrevès. La creació d’un nou estat comporta intrínsecament la reestructuració de l’ordre social atès que els sectors que vinculen la seva hegemonia al nacionalisme dominant -l’espanyol en el nostre cas- la perden quan emergeixen altres interessos prioritaris per la nova societat emergent amb la independència. Per això cal denunciar el parany dels
plantejaments d’Arcadi Oliveras, i els indignats en general, que menystenen les potencialitats trasnformadores concretament realitzables de la indepenència en pro d’una abstracta substitució del capitalisme per un altre sistema més just.
He comprat el llibre i me l’has dedicat. I avui l’he començat a llegir.