Avui, La Vanguardia anuncia la bona nova -llargament esperada- de l’aparició d’una edició en català pel proper mes de maig. Una notícia positiva, sens dubte, però que no resol -ni molt menys- el dèficit de mitjans de comunicació efectivament compromesos amb la causa de la llibertat del poble català.
El món de la comunicació es mou essencialment per raons econòmiques i fer promoció de la independència de Catalunya no és cap negoci. La Vanguardia dóna el pas al català perquè els Godó deuen creure que els interessa per consolidar la seva preeminença enfront els rivals del Periódico, no pas per altruisme patriòtic. En cap cas deixaran d’ésser l’expressió mediàtica de la defensa de l’ordre espanyol a Catalunya, els més fidels servidors de la casa reial sempre que convingui.
El fet de versionar en català els continguts de sempre no suposa per si mateix cap pas endavant en la dealienació nacional a la qual estem sotmesos els catalans. El Periódico, per exemple, ja fa anys que treu una edició catalana i no pas per això ha deixat d’actuar com a òrgan d’agitació i propaganda del nacionalisme espanyol, versió PSC-PSOE. A partir del maig vinent hi haurà més premsa en català però la mateixa premsa independentista de sempre.
La premsa catalana normal, amb vocació de subsistir per la qualitat del seu producte i d’àmbit de Països Catalans, es redueix al setmanari El Temps i al periòdic digital Vilaweb. Hi ha, certament, altres mitjans en català que limiten el seu abast a un territori dels que integren la comunitat nacional catalana -El Punt, Ara, i diversos digitals- però cap d’ells assumeix la responsabilitat d’ésser el referent polític i cultural de l’independentisme transversal socialment existent. L’Avui ha estat fins fa pocs anys una finestra oberta al pensament polític català, perquè no n’hi havia gaire més d’accessibles als plantejaments independentistes, però fins quan subsistirà com a diari ?
Quan era a Esquerra vaig assenyalar sempre que podia la manca d’un mitjà afí com un dèficit estratègic i posant com a referent, no pas com a model a imitar, els diaris que han expressat el projecte polític de l’esquerra abertzale -Egin, Gara-. La seva absència en el cas català és una de les raons que explica la feblesa ideològica i de cultura política compartida que evidencia avui l’independentisme en el seu conjunt. La creació d’un mitjà de comunicació d’ideològia republicana, actitud patriòtica i transmissor de valors culturals pròpis a tot el conjunt dels Països Catalans continua essent l’assignatura pendent a l’espera que un projecte polític trobi prou complicitats per fer-lo realitat.
Post Scriptum, 1 d’agost del 2021.
Recomano la lectura dels article editorials de Vicent Partal, a Vilaweb, (Publicitat institucional: l’escàndol de fer política amb els diners de tots) i de Joan Puig, a la República.cat, (L’editorial més trista…), sobre l’ús partidista que fa ERC dels ajuts a la premsa catalana, afavorint els mitjans addictes a l’ordre estatal establert i penalitzant els favorables a la independència. Un episodi que explica la involució d’Esquerra tot desconstruint el procés independentista per tal d’esdevenir el gestor de la dominació política i l’espoli esconòmic del nostre poble.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!