Aquest matí he tingut ocasió de dirigir unes paraules als assistents al primer congrés de SI per exposar els objectius de la secretaria d’estudis i programes de l’Executiva Nacional del partit, en cas de ser escollit. Aquest n’és un resum.
En primer lloc he reiterat els raonaments continguts en l’apunt d’aquest bloc “Responsabilitat per la independència” que vaig distribuir durant la campanya electoral interna. En un moment històric crucial pel nostre poble l’independentisme fins ara existent -Esquerra- perd respresentació al Parlament de Catalunya, mentre que sociològicament l’alternativa de l’Estat català guanya suport popular. Després dels fracassos consecutius -i acumulatius- d’ERC i Reagrupament Independentista, SI és la tercera proposta, la que no pot fallar. La priorització del conflicte Catalunya-España és la garantia que aquest no és un projecte claudicant, sinó que aspira efectivament a articular una majoria social i electoral plural en pro de la independència.
En segon lloc, i per aconseguir els objectius anteriorment especificats, cal un ideari democràtic i integrador de la diversitat ideològica: el patriotisme republicà, avui bandejat de l’espai públic autòcton, és el punt de trobada on poden coincidir des de liberals a socialistes de distinta procedència. A partir d’aquests fonaments compartits hom pot bastir una estratègia global i sectorial que cobreixi les mancances que afebleixen l’independentisme polític català: l’absència d’un sindicalisme nacional especialment en els moments de crisi que estem vivint, o la manca d’articulació de la intel·lectualitat nacional amb compromís patriòtic. En tercer lloc, cal afrontar un dèficit estructural de l’independentisme com és l’articulació d’un projecte global de Països Catalans amb la diversitat territorial interna de la nostra comunitat nacional.
Post Scriptum, 21 de febrer del 2011.
Ahir vaig ésser escollit secretari d’estudis i programes amb 538 vots, agraeixo la confiança i assumeixo la responsabilitat amb renovada il·lusió i plena consciència de les dificultats de tot ordre, internes i externes, que haurem de superar a curt termini.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
PER FI: INDEPENDÈNCIA A LA VISTAAAAAAA !!!
FRANK DUBÉ
Hola Jaume, en primer lloc enhorabona per ocupar el càrrec que volies, i espero ho gestioneu correctament en benefici de l’objectiu. A diferència d’altres que tant sols es dediquen a desqualificar gratuitament amb un flac favor per l’independentisme. N’hi ha que creiem que l’horitzó final esta per damunt de les persones i de les misèries que estan per tot arreu, encara que no t’ho creguis a Solidaritat també i no cal entrar en detalls. De totes maneres et desitjo bona feina.
Salutacions
Albert
Des de la distància, però amb interès en l’evolució d’aquesta proposta, m’atreveixo a compartir amb vosaltres una valoració del que ha estat el congrés de Solidaritat, la meva visió.
D’entrada, crec que han superat molt satisfactòriament aquest “estrés cibernètic” que s’havia generat les setmanes prèvies, fruit de l’encara embrionari estat de desenvolupament organitzatiu de la proposta i d’una manera d’entendre la participació, legítima, però no l’única democràtica.
El fet que qualsevol persona pogués presentar-se a qualsevol dels càrrecs de l’executiva, sense exigir cap mena d’aval o nombre de signatures, per a mi no és més o menys democràtic que exigir-lo. No es tracta d’habilitar que qualsevol s’hi pugui presentar, sinó que ho puguin fer persones que són capaces de representar res més enllà de si mateixes. Aquesta habilitació perquè s’hi pogués presentar qualsevol, ni que només es representés a si mateix i no tingués el més mínim suport, unit als efectes devastadors que la xarxa pot tenir quan no es fa servir adequadament, o, directament, quan es fa servir inadequadament…. va generar, en les setmanes prèvies al congrés un cert “estrés” que era més una il·lusió cibernètica que una realitat.
El resultat del congrés ha posat de manifest que a Solidaritat existeix un gruix molt majoritari de persones que comparteixen una visió sobre el que s’està fent i que donen suport a les persones que estan liderant, a tots els nivells, l’organització. Aquest ha estat un resultat molt positiu per a Solidaritat.
La majoria dels observadors que estàvem mínimament documentats ja sabíem que això seria així. Però en ocasions la ignorància, en ocasions la mala llet, en ocasions la inconsciència, havien propiciat lectures mediàtiques allunyades d’aquesta realitat, i que magnificaven el que simplement era una anècdota organitzativa.
Em va agradar que això es confirmés de la manera com dic perquè vaig observar en alguns dels candidats que han estat àmpliament ignorats per la militància solidària, un recurs nauseabund a fonamentar el seu discurs en unes pressumptes “poltrones”, en que si càrrecs, en que si gent que vol viure de no sé què…
Dissortadament la xarxa habilita perquè qualsevol indocumentat, qualsevol ignorant, qualsevol intoxicador, pugui llençar les acusacions que vulgui sense que passi res. Ja va sent hora que es posi fi a aquesta pràctica. I per això me n’alegro que aquest tipus de personal no hagi tingut el més mínim recolzament en el congrés solidari.
Crec, també, que del congrés n’ha sortit una executiva prou potent. Si s’hi posen, crec que estan en condicions de fer les coses bé. De deixar de fer aquesta política del “numeret” que han practicat fins ara i apostar per una política molt més consistent i ambiciosa. Un cop més, no em resisteixo a assenyalar la qualitat política de persones com l’Emili Valdero, en Jaume Renyer, la Núria Cadenes, la Isabel Clara Simó, en Jordi Murgó, en Santi Niell, na Caritat Garcia, n’Hèctor López, en Toni Strubell… I
parlo només dels que conec. Però només amb aquests noms estic convençut que, si volen, poden fer coses importants, perquè és una executiva amb talent, amb experiència i amb molts altres atributs positius.
Però… tot això només són bons desitjos. Lamentablement, des de la mateixa clausura del congrés, els missatges que els portantveus continuen llençant són més propis d’un esquetx del Club de la Comèdia que d’una sòlida proposta política.
Diumenge a la nit, sentir aquell discurset de delegat de classe de secundària de l’Uriel Bertran amenaçant a CiU amb enviar-los “a passar fred a l’oposició” si no votaven les seves ocurrències… ens situava més en el deliri que en una proposta política que aspira a ser considerada seriosament.
Sentir avui el mateix Uriel proferint no sé quantes barbaritats en relació al govern Mas pel tema de TV3 al País Valencià fa que de considerar deliris les soflames hàgim de passar a denunciar-les. Té collons que algú com l’Uriel, que és directament responsable de la situació creada, pel seu suport incondicional al tripartit durant tots aquests llargs anys de fosca, ara vulgui donar lliçons. La impostura té un límit. I aquest límit són aquesta mena de soflames. El senyor Montilla, al que durant 4 anys ha estat donant suport incondicional el sr. Bertran va ser el ministre d’Indústria que va treure les freqüències analògiques d’ACPV, per on es rebia TV3, i qui va originar l’actual situació. Està clar que el responsable primer i directe és el sr. Camps i el PP, però qui ha habilitat a que això que ha passat hagi passat ha estat el partit a què donava suport el sr. Bertran.
No es tracta aquí d’estar fent retrets interminables. Però, si us plau, tanta impostura no es pot aguantar, és insultant. La millor manera perquè no ens hàgim d’instal·lar en la política del retret és justament evitar la impostura, evitar aquests discursets i aquestes lliçonetes de part de qui menys pot donar-les.
Perquè sí, perquè hi ha coses de país en les que és possible sumar, en les que és possible i desitjable que hi hagi un màxim consens i complicitat per mirar que puguin ser sol·lucionades, com a mínim intentar-ho, i -en tot cas- jutjar després. Però això requereix de generositat per part de tothom i, sobretot, d’evitar la impostura.
En definitiva, per una banda el resultat del congrés sembla encoratjador, sembla que habilita a que aquesta proposta política pugui fer bé les coses… però per una altra banda les declaracions que després del congrés continuen fent els seus portantveus em fan témer el pitjor, és a dir, que continuin instal·lats en la política del “numeret”. I tanta tonteria ja cansa…
Malgrat tot, desitjo que aquesta nova etapa que obren els solidaris, amb aquesta nova estructura executiva, organització, etc… els permeti esdevenir un moviment polític útil per als objectius que compartim i que pugui fer evident, a nivell institucional, el compromís polític que sé que individualment tenen el munt d’amics que hi militen.