Avui s’ha celebrat l’Assemblea Nacional de SCI que ha aprovat la ponència sobre l’estratègia política pels anys a venir. Uriel Bertran, Núria Cadenes, Hèctor López Bofill i jo mateix n’hem estat els redactors i a mi m’ha correspost fer-ne una síntesi a tall d’introducció a l’inici del debat de les esmenes presentades pels militants. Aquest és el resum de les meves paraules.
En primer lloc, cal fer un breu recordatori de quin era el context històric en el qual va néixer Solidaritat. L’estiu del 2010 la sentència del Tribunal Constitucional espanyol liquida la possibilitat d’una autonomia viable per Catalunya. Des d’aleshores ençà el nostre país ha retrocedit a l’estadi
d’infraautonomia, per sota de les comunitats de règim comú fins i tot. Davant aquesta castració anunciada els partits integrats a l’ordre autonòmic són incapaços de donar una resposta a l’alçada del que reclama la ciutadania als carrers de Barcelona el 10 de juliol. Aquí és quan Joan Laporta, Alfons López Tena i Uriel Bertran
fan una crida per a bastir una coalició electoral independentista en vistes a les eleccions al Parlament de Catalunya.
Aqueix gest suposa traçar una línia divisòria entre dos camps, el dels gestors de l’autonomia i el de l’independentisme que planteja obrir un conflicte jurídic i polític amb l’ordre estatal i autonòmic. De fet, aquesta diferenciació estratègica ja s’havia començat a produir uns anys abans arran de la manifestació convocada per la PDD el 18 de febrer del 2006 amb el lema “
Som una nació i tenim el dret de decidir“. A partir d’aquella data el sobiranisme cívic ha ocupat una posició més avançada que els seus virtuals referents polítics -Esquerra-, mentre el primer convoca les consultes locals sobre la independència els segons esquiven les seves responsabilitats emparant-se en la
ficció de la gestió de l’autonomia.
En segon lloc, hi ha un altre factor determinant que diferencia l’espai polític que vol construir
Solidaritat respecte d’altres partits: la prioritat al conflicte Catalunya-España comporta deixar de banda aliances amb el progressisme d’obediència espanyola, ja sigui reformista o anticapitalista. Per tant, ni els subterfugis de pactes fiscals que perpetuen l’espoliació (com pretén CIU), ni estacions federals (com proposa Esquerra). Aquesta determinació amb la que actua SI, al parlament i al carrer, desperta l’hostilitat mediàtica dels defensors de l’ordre establert i l’animadversió dels autonomistes i dels autodenominats independentistes que no tenen ni voluntat, ni capacitat, per fer efectius els seus compromisos teòrics. L’absència a l’assemblea de delegats de CIU i Esquerra (quan han acudit els d’ICV i PSC) ho demostra un cop més.
Finalment, en tercer lloc, Solidaritat vol articular un pol independentista amb tothom qui comparteixi aquestes prioritats estratègiques en pro d’un moviment transversal, plural i de regeneració democràtica adreçat a la majoria dels nostres conciutadans que cada cop són més conscients de la vinculació dels seus interessos socials amb els de la causa de la independència. Sense caure en el sectarisme que se’ns imputa per part
dels qui no estan disposats a la veritable unitat per la independència, Solidaritat arriba a aqueixa assemblea nacional cohesionada després dels tràngols adversos que ha hagut de remuntar en aqueix any i mig d’existència. El fet mateix que cap de les esmenes presentades no sigui radicalment contradictòria amb el gruix de la ponència així ho acredita.