Alguns dirigents de segon rang de CDC han explicitat la disjuntiva entre pacte fiscal amb l’Estat o independència unilateral potser sense saber ben bé com fer-ho i què comporta la segona opció.
Pel que fa al pacte fiscal, la proposta sorgida del Parlament fa poques setmanes (i que va congriant progressivament adhesions entre les desorientades files del PSC) és d’una vaguetat impròpia d’una qüestió d’aqueixa envergadura. L’informe jurídic elaborat per l’Institut d’Estudis Autonòmics presentat ara fa un any ja deixava constància de la complexitat d’un acord amb l’Estat a la qual cal afegir
la manca total de voluntat dels partits espanyols -PSOE i PP- per debatre’l.
Pel que fa al plantejament independentista, la primera conseqüència d’optar per aqueixa via comporta haver de presentar-se a les properes eleccions amb un programa que inclogui expressament aqueix objectiu. Sense aqueix requisit cap aspiració legítima serà escoltada per les institucions europees.
Del congrés de CDC celebrat ara fa un mesos no se’n desprén aqueixa determinació, més aviat l’aposta per un genèric estat propi sembla un argument prescindible en una eventual recomposició de l’ordre autonòmic que un projecte ben determinat de construcció d’un estat català. La diferència entre plantejaments reactius a la dominació exercida des de l’ordre estatal i la construcció nacional és encara una signatura pendent per a molts dirigents no solament de CIU, sinó també d’ERC.