ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

No sé. N’estic cansat d’estelades fins a la sopa. Gairebé diria que vull l’independència per tal que l’esteladisme del meu pais retorni als nivells normals. Que en comptes de veure balcons i balcons plens d’estelades puguem ser un país normal amb flors i violes i romaní. No m’agraden els símbols nacionals. Tinc l’estelada al balcó perquè entenc que ara cal, perquè ara és un moment en que cal infondre forces als independentistes catalans per tal d’aconseguir l’independència. Però dubto que hi hagi gent amb més ganes que jo de clausurar les estelades a l’armari.

Per això avui, quan he vist un pessebrista de la Sagrada Família amb un pessebre ple d’estelades no m’ha agradat. Ho he trobat una banalització del pessebre – que no és gens banal – i una banalització de l’estelada – que tampoc no hauria de ser gens banal -. Com a estratègia comercial probablement està ben pensada en el marc del consumisme idiota que ens ha begut a tots l’enteniment, però de cara a saber què celebrem per Nadal i perquè lluitem per l’independència no crec que ajudi gaire.

Barrejar les coses acostuma a ser un error. El cristianisme és un moviment judeo-romà i quan va néixer els catalans érem bàsicament íbers amb una minoria de romans romanizant-nos (aquí, quan no ens han colonitzat els uns, ens han colonitzat els altres). El catolicisme, que és la nostra branca del cristianisme, significa universalitat. I crec que és trair l’esperit del cristianisme i l’esperit del catolicisme posar-hi qualsevol bandera. Només la jueva de David tindria sentit. Però si vas a mirar, ni això, perquè Jesús i Pau van trascendir el judaïsme israelita i el va fer més o menys universal. Sobre tot Pau.

Una bandera independentista a un pessebre vol dir posar fronteres on no n’hi ha d’haver. No sé si vol dir que els romans – posem per cas – representarien els espanyols i, per tant, haurien de sortir amb una bandera espanyola. En tot cas és una representació de nacionalisme que agafa el rave per les fulles i dóna una visió molt superficial del que som. A més jo em sento molt romà, vet aquí!

Tornant a casa, pensava, que a Jesús les coses no li van anar tampoc massa bé. Va morir als 33 anys a la creu després de rebre una bona panadera. I si bé diuen que va ressucitar, només ho va fer per una estona i va tocar pirandó d’aquest planeta per tal de no tornar-hi mai més. Potser dirà que els catalans ens hem fet un tip de morir i de ressucitar com una mena d’au fènix que s’haguès tornat una mica boja.

No sé.

Potser sí, però jo crec que hem de mirar no barrejar la religió, que fins i tot culturalment és el que relliga Occident i el que és el clam de democràcia i d’independència d’un poble europeu a principis del segle XXI. Es clar que el senyor de la botiga em va dir que si Jesús fos català votaria les CUP i que la monja Forcades seria la seva Maria de Magdala.

Per cert, dit tot l’anterior, he comprat el pessebre amb l’estelada…Contradictor ergo sum, com deia Sant Agustí. Ara no sé si m’he de confessar o no…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!