“I sardi: Un popolo leggendario”, de Bonaria Mazzone, Carlo Delfino Editore, Sassari, Sardenya, 1995.
Aquest llibre és una introducció a la civilització sarda, els seus ritus, tradicions, les referències màgiques que encara persisteixen, les fórmules curatives tradicionals, una guia per entendre també els significats de les restes arqueològiques que impregnen la personalitat de l’illa mediterrània. Una bona eina per descobrir Sardenya més enllà dels recursos turístics superficials. És un llibre ben il·lustrat amb dibuixos de l’autora i una escriptura fàcilment comprensible pels forans. Ha estat reeditat tres cops, (la darrera l’any 2003) i resulta un complement útil i entretingut pels que visitem l’illa del silenci amb la voluntat d’obrir els nostres referents culturals cap a un espai mediterrani que històricament va ser el natural dels catalans.
Post Scriptum, 1 de juliol del 2018.
Avui, Vilaweb publica un dossier titulat “Sardenya: la nació de les cinc llengües” que aprofundeix en les arrels identitàries de l’illa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola
Us recomano la lectura del blog on es parla de Sardenya. És molt interessant el tema i la seva relació amb Catalunya.
http://vernaclistes.blogspot.com/
Ahir vaig aprofitar que era per les comarques de Tarragona per anar a veure la presentació de Reagrupament a l’Universitat. El Dr. Carretero va ser concís, polit i net en els conceptes. El projecte crec que és bo; ara bé, la posada en escena, les persones que el van precedir parlant em van aborrir molt, era una mena de catarsi que se’m va fer feixuga, massa feixuga; segurament perquè m’ho miro amb una certa distància. Les persones de la sala eren fonamentalment el que l’Elies de “Dies de Furia” anommena components de “mariachis”. Falta molt per a canviar de mentalitat i cristalitzar el que vaig veure en un veritable partit, o moviment-partit, nacionalista que sigui capaç de ser prou fort per a enfrontar la nova situació que el Dr. Carretero planteja. Vaig marxar abans de les preguntes del públic -confeso que no m’interessaven gens ni mica- vaig trobar una reticència forta a fer servir el mot nacionalista per a definir-se políticament, com si els fes vergonya. Crec que aquesta és la derrota més gran que avui té Catalunya, el no saber-se ni voler-se definir nacionalisa. Tot i així, entenc també que com diu el Dr. Carretero, a Catalunya NO li queda altra sortida que enfrontar la situació…Ara, en aquest sentit, el temps juga a favor de Catalunya.