“L’eterna desunió dels catalans. L’oposició catalanista a Franco (1939-1950)”, Casilda Güell, Editorial Base, Barcelona, 2008.
Aquest llibre és el resultat d’una tesi doctoral llegida a la London School of Economics el juliol del 2005 sota la supervisió acadèmica del catedràtic Paul Preston i publicada en anglès el 2006 amb el títol The failure of Catalanist opposition to Franco (1939-1950). L’autora traça en aquesta obra una panoràmica sobre les divergències entre els diversos sectors catalanistes que actuaven a l’exili i a la resistència interior contra el règim franquista. Però no aporta elements substancials, (ni documentals, ni argumentals), que signifiquin un millor coneixement sobre els esdeveniments d’aquesta etapa històrica tan dura pel poble català.
Casilda Güell prescindeix de l’eix España-Catalunya com a referent bàsic del conflicte 1936-1939 i fins i tot empra una terminoligia equívoca quan es refereix a “Espanya”, nació” i “regió”. També s’equivoca en el perfil ideològic que fa de Josep Maria Batista i Roca, (pàgina 66), titllant-lo de “socialdemòcrata”, quan realment era un patriota integral, no pas un “representant del republicanisme d’esquerres que havia estat dominat entre 1931 i 1936”.
Tampoc té en compte el paper del PSUC dins el conjunt de l’exili català, excloent-lo dels límits del catalanisme. I no para compte en reviscolament separatista que es viu a l’exili americà o el que representa el Front Nacional de Catalunya. Igualment, no detecta la confrontació interna a Esquerra Republicana entre independentistes i tarradellistes al congrés de Tolosa de Llenguadoc del 1945. Les obres de Daniel Diaz Esculies, Joan Villaroya i Enric Pujol són molt més complertes que la de Casilda Güell.
Post Scriptum, 8 d’agost del 2018.
Luiza Iordache en fa una ressenya a la Revista de Dret Històric Català (volum 15, 2016, pàgines 254-257) que, al meu criteri, no contradiu el contingut d’aqueix apunt: “L’estudi aporta dues conclusions importants. La primera és que la manca d’una oposició catalanista cohesiva a Franco no pot ser només atribuïda als factors internacionals, tal com s’ha plantejat en estudis anteriors, sinó que en part també va ser deguda a les divisions internes del catalanisme.
La segona conclusió important de l’estudi és que els catalans només haurien pogut crear una oposició real a Franco si s’haguessin aliat amb l’oposició d’esquerres. Només un front comú de tots els grups en oposició hauria pogut tenir un pes suficient per a enfrontar-se a Franco. Per tant, la dispersió ideològica i geogràfica no va permetre crear un front comú realista contra Franco.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’etern error dels catalans´ha estat lligar sempre la seva causa a la casua d’un dels bandols d’Espanya, ense entendre una i altra vegada que guanyés el bàndol espanyol que guanyés Catalunya sempre perdria. ës així des de la Guerra de Suceció.