“El siglo soviético. ¿Qué sucedió realmente en la Unión Soviética?”, de Moshe Lewin, Crítica, Barcelona, 2006.
El llibre de Moshe Lewin és una de les obres de refrència a l’hora d’analitzar amb rigor historiogràfic el sorgiment, evolució i caiguda del règim comunista soviètic, un sistema totalitari que ha desaparegut en les seves formes d’expressió política però del qual en subsisteix una variant: el tardocomunisme, com a ideològia anticapitalista i antidemocràtica en alguns països occidentals, entre ells, Catalunya.
Lewin analitza el sistema soviètic, no només en les seves dades econòmiques, les seves construccions dogmàtiques, o les seves manifestacions militaristes, sinó que aprofundeix en la “psique” del règim, “la paranoia sistèmica”, l’alienació moral de la població promoguda des del poder.
Una de les darreres aportacions de Moshe Lewin que li conec és la seva contribució a la publicació bimensual de Le Monde Diplomatique, “Manière de Voir”, número 106, agost-setembre de l’any passat, amb l’article “Octobre 1917 à l’épreuve de l’histoire” on fa un balanç dels vint anys posteriors a la caiguda del mur de Berlin.
Post Scriptum, 9 de gener del 2024.
Anna Sallés va publicar aqueixa ressenya sobre el llibre de Moshe Lewin a la revista Eines, editada per la Fundació Irla, número 1, estiu, 2007:
“La historiografia de la revolució bolxevic, dels seus protagonistes i de la globalitat dels període soviètic des de sempre, però sobre tot durant els anys de la Guerra Freda, ha arrossegat el llast dels enfrontaments ideològics. Però amb l’arribada de Gorbatxov al poder el 1985, amb la caiguda del mur de Berlín el 1989 i sobretot amb la desaparició de la Unió Soviètica el 1991, sembla que s’obre un nou període allunyat de les distorsions que l´enfrontament Est-Oest imposava sobre la tasca dels historiadors.
El material corresponent al període 1917-1928/29 en gran part ja estava a disposició dels historiadors durant els anys seixanta, fet que es va traduir en una important producció historiogràfica superadora de les visions esbiaixades que imposava la Guerra Freda. En canvi, respecte al període estalinista, la investigació quedava molt limitada per la inaccessibilitat de les fonts. L’obertura dels arxius estatals del Partit, del govern, de la Komintern…, a partir de l’última dècada del segle passat, indubtablement dóna pas a noves perspectives i permet il·luminar territoris de la història soviètica que moltes vegades només han pogut ser estudiats de manera aproximativa o a través de fonts secundàries. Per tant, tot portava a pensar que s’instal·laria definitivament una manera de «fer història» més científica i més allunyada dels partis pris –d’un costat i de l’altre-– que fins llavors havien limitat el coneixement objectiu d’un fet tan transcendent per a la història del segle XX com ha estat l’existència de la Unió Soviètica.
La producció historiogràfica sobre la història soviètica s’ha multiplicat de manera extraordinària des de fa quasi una vintena d’anys, però malauradament no sempre la multiplicació d’aquesta producció s’ha vist acompanyada del nivell de qualitat necessari per a poder considerar-la una bona eina de coneixement. Per exemple, aquest és el cas de d’una obra com “El libro negro del comunismo. Crímenes, Terror y Represión” (Planeta-Espasa, 1998), realitzada per diversos autors que en el moment de la seva publicació va fer furor però que, a excepció del capítol de Nicolas Werth («Un estado contra su pueblo. Violencia, temores y represiones en la Unión Soviética»), no va gaire més enllà de ser un mer pamflet anticomunista. Això sí, de 865 pàgines.
En aquest sentit, val la pena reproduir el que pensa sobre una bona part del que s’ha publicat i s’està publicant sobre la Unió Soviètica l’historiador Moshe Lewin: «Dos errores frecuentes, y que deben ser aclarados (…) han perjudicado y perjudican el debate sobre la URSS. El primero es considerar el anticomunismo como un estudio de la Unión Soviética. El segundo, consecuencia del primero, consiste en «estalinizar» todo el conjunto del fenómeno soviético como si de un gulag gigantesco se hubiera tratado, de principio a fin. El anticomunismo –y sus doctrinales derivadas-– no es una disciplina histórica, sino una ideología enmascarada de disciplina que no sólo no se correspondía con las realidades del «animal político« en cuestión, sino que, enarbolando la bandera de la democracia, explotó el régimen autoritario (dictatorial) de la URSS en beneficio de causas conservadoras o peor» (El siglo soviético, p. 469).
Però en l’altre costat de la balança, hem de col·locar un seguit d’historiadors que hem de considerar fonamentals per a poder entendre el fenomen soviètic en tota la seva dimensió, tant en clau interna com en clau internacional. Entre aquesta historiadors, hem de destacar Moshe Lewin. Lewin, si no el més important, sens dubte és un dels coneixedors més importants de la història de la Unió Soviètica. Els seus treballs sobre deskulakització, col·lectivització, pautes de conducta dels camperols són fonamentals per entendre el que va ser el món rural a la dècada del 1930. Però el conjunt de la seva obra ha estat un esforç continuat per penetrar i explicar la globalitat del període soviètic. “El siglo soviético. ¿Qué sucedió realmente en la Unión Soviética?” és fruit brillant d’aquest esforç. Aquesta obra és una reflexió sobre el perquè i el com es produeix la Revolució d’Octubre, sobre què és el leninisme, sobre si podem assimilar de manera absoluta leninisme amb bolxevisme, sobre els canvis que aquest experimenta quan esdevé praxi política, sobre fins a quin punt hi ha continuïtat directa entre leninisme i estalinisme i de manera molt especial, sobre què va ser el període estalinista.
El que és més significatiu és que en la seva reflexió posa especial èmfasi a fer-nos entendre que el sistema soviètic no va ser un tot estàtic des d’octubre de 1917 fins a la seva desaparició, el 1991, sinó que l’hem de considerar com un conjunt de relacions polítiques, socials i econòmiques que van anar variant en el temps, tot i que hi podem identificar una sèrie de trets que es van mantenir al llarg de tota la seva existència. En definitiva, ens trobem davant una obra imprescindible per a saber què va ser la Unió Soviètica –«un estat caracteritzat per l’absolutisme burocràtic»– i també per què va desaparèixer”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!