“Fantasmones rojos. La venjança falangista contra Catalunya (1939-1940)”, d’Eulàlia Pérez i Vallverdú, Acontravent, Barcelona, 2009.
“Solidaridad Nacional”, va ser el diari de la Falange publicat a Barcelona a partir del febrer del 1939 per suplantar la memòria del portaveu de la CNT “La Solidaridad Obrera”, que havia estat incautada arran de l’ocupació del Cap i Casal per l’exèrcit “Nacional”. Al front del pamflet espanyolista que va ser tota la seva vida aquest diari, (que no va desaparèixer fins a la mort de Franco), el règim hi va posar a Miguel Utrillo Vidal (fill de l’eminent pintor) i una colla de personatges intel·lectualment mediocres que van abocar-hi el seu ressentiment contra la flor i nata de l’intel·lectualitat catalana exiliada. Antoni Rovira i Virgili, Pau Casals, Carles Riba, Pompeu Fabra i molts altres van ser denigrats impunement per aquesta gentola, els escrits dels quals Eulàlia Pérez i Vallverdú reprodueix i comenta amb rigor i encert.
L’estil barroer, i l’animadversió perversa dels escrits dels falangistes, reprodueix i amplifica la catalanofòbia més cruel alhora que exalta un espanyolisme fatxenda que exhibeix la seva hegemonia basada en les armes. Llegint-ho he recordat frases escoltades en la meva infància a l’escola i als mitjans oficials, i he comprovat el fil de continuïtat que enllaça les plumes que empraven la secció “fantasmones rojos”de la “Solidaridad Nacional” amb les intoxicacions que escampa, dia sí i dia també, el conglomerat espanyolista denominat “la brunete mediatica”. I significativament, mentre el llegia aquest mateix matí tornant en tren cap a Tarragona, he sentit com un vell miserable, mentre baixava li deia a una àvia que li retreia alguna cosa en català, “no me ladre que no la entiendo”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!