“El criteri perdut”, de Gregorio Luri, Angle Editorial i Centre d’Estudis de Temes Contemporanis, Barcelona, 2004.
Aquest assaig breu de Gregorio Luri (Azagra, Navarra, 1955), doctor en Filosofia i professor d’aquesta matèria a un institut de batxillerat a Catalunya, porta com a subtítol “De l’educació republicana al “zappisme” intel·lectual” i és una reflexió crítica sobre el moment que viu l’escola pública al nostre país. L’autor comença per fer una referència cardinal al model francès d’educació republicana, els seus fonaments filosòfics i el debat sobre la seva vigència que es viu a la República francesa hores d’ara. I deixa clar, només de passada, que el model espanyol postconstitucional envers l’escola pública no ha estat mai el republicà (entès com a projecte ètic de convivència), sinó l’individualista, atesa la feblesa de la laïcitat i el pes del catolicisme espanyolista.
Pel que fa a Catalunya, Luri descriu encertadament la cruïlla en que es troba l’ensenyament a casa nostra: “La beateria pedagògica ha defensat entre nosaltres al mateix temps, i sense cap tipus de consciència crítica, l’escola pública i la plena publicitat de l’espai escolar, o sigui, la màxima identificació possible entre l’aula i el carrer, elaborant amb aquesta equació un dels dogmes d ela nostra “progressia”. L’altre dogma de la fe pedagògica imperant és l’activisme pedagògic, que postula que, vist que els continguts ja no són capaços de mantenir l’estabilitat tradicional, l’ensenyament ha de prioritzar el procés, és a dir, l’activitat, molt per damunt de l’estricte contingut conceptual. Tots dos dogmes es poden reduir a un: l’escola té per funció fomentar l’autonomia de l’alumne tot adaptant-se a les seves necessitats (fins i tot les necessitats estètiques dels immigrants), de manera que la justificació de la institució vindria donada a posteriori. Seria l’escola la que restaria en deute amb l’autonomia de l’individu” (pàgina 33).
El fet, dissortadament constatable, de la desaparició dels conceptes de virtut i voluntat del vocabulari pedagògic imperant en la política educativa dels successius governs de la Generalitat (sobretot des que hi ha tripartit) obeeix a la renúncia a concebre l’escola com el mitjà per a la construcció de la persona, i del país. El contrast amb l’esperit que impregnava les fornades de mestres catalans sorgits durant l’etapa de la Generalitat republicana -com ens explica Pere Carbonell– és brutal. L’hegemonia ideològica del “progressisme anacional”, resultant de la combinació de catolicisme i socialisme banal, ha donat com a conseqüència la desorientació -d’alumnes i mestres- reflex de la política sense nord que dirigeix el nostre país.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!