Jaume Renyer

“Història del republicanisme a Catalunya”, Àngel Duarte, Pagès Editors i Eumo Editorial, Lleida i Vic, 2000. 

Aqueix llibre d’Àngel Duarte i Montserrat (Barcelona, 1957), catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Girona, va fer impacte al seu moment perquè actualitzava el republicanisme com a ideològia objecte d’atenció acadèmica després de llargs anys d’abandó en favor d’altres corrents esquerranes com el socialisme en les seves múltiples dimensions o l’anarquisme.

L’ideal republicà és molt més que la simple contraposició a la monarquia, una forma de govern generalment associada la pervivència simbòlica d’un passat més o menys gloriós segons els països i a sistemes de dominació política anteriors a l’època moderna.  Àngel Duarte presenta el republicanisme com una cultura caracteritzada per la seva concepció pluralista, tant pel que a fa a les seves formes organitzatives com pel que respecta al model de societat que aspira a bastir. 

El republicanisme català fou una component essencial de la vida pública catalana al llarg dels segles XIX i XX, fins que fou extirpada violentament pel franquisme a partir del 1939, sense que amb el restabliment de la monarquia parlamentària a partir de la Constitució del 1978 pogués recuperar el protagonisme que havia tingut a Catalunya. El patriotisme català, les llibertats republicanes i l’ordre democràtic foren nocions entrellaçades en la mentalitat de les classes populars durant generacions.

El sistema de valors que desprenia el republicanisme (la dignitat del treball, l’esforç personal i col·lectiu, la laïcitat, la fraternitat humanista, el caràcter deliberatiu de l’acció institucional) impreganaren el conjunt de l’acció de govern autònom durant la Mancomunitat i la Generalitat. La reacció espanyolista i autoritària imposà per la força un ordre moral, econòmic i polític que fou l’antítesi del republicanisme fins al punt que l’antifranquisme generà una ideològia de substitució que no el tenia en compte: el progressisme abstracte i refractari a la catalanitat que ha estat hegemònic fins als nostres dies. 

Ni tan sols ERC ha gosat recuperar la ideològia que l’havia singularitzat respecte d’altres corrents esquerranes suposadament més avançades i exitoses com el socialisme i el comunisme. El futur del republicanisme català va lligat a les possibilitats de construir un nou ordre social i polític mitjançant un estat propi per molt que les èlits que hores d’ara dirigeixen el procés independentista apostin pel liberalisme o l’anticapitalisme.