Jaume Renyer

El 27 de desembre del 1997 vaig publicar aquest article al Diari de Tarragona, signant-lo com a professor associat a la Universitat Rovira i Virgili, que  reprodueixo per considerar-lo encara d’actualitat.

De tant en tant, es reobre el debat sobre si Catalunya té dret a l’autodeterminació i en quines condicions. És convenient, doncs, analitzar quines són les causes profundes de l’ajornament “sine die” de l’exercici d’aquest dret i així poder refutar els obstacles que ho impedeixen. D’entrada, el primer obstacle que cal tenir en compte és que la reforma política del postfranquisme està feta precisament per consolidar la unitat de l’Estat, entès com a principi irrenunciable de tot el sistema constitucional. Des dels poders fàctics que van transigir en democratitzar l’Estat espanyol, la condició prèvia per a què hi haguès democràcia era que no és plantegés la possibilitat de l’autodeterminació. Aquesta imposició, vint anys després, encara és manté i ha estat interioritzada per la classe política que va protagonitzar la transició.

En segon lloc, una nova argumentació s’ha afegit a les que es deriven de la causa abans assenyalada. En els darrers anys han proliferat a Catalunya unes tesis, dirigides a oposar-se en una primera instància contra la plena normalització de la llengua catalana, que fonamenten la seva posició en la presumpta vulneració dels drets individuals dels castellanoparlants constitucionalment garantits. En el text constitucional es recullen, certament, els drets individuals, en menor mesura els drets socials, però s’ignoren els drets dels pobles. Aquesta gradació en els drets, dóna com a resultat un ordenament basat en una filosofia política que prima l’individualisme, per sobre d’allò que és comunitari, que relativitza tot allò que fa referència als grups socials, la seva diversitat, el pluralisme cultural i lingüístic i culmina l’edifici amb l’igualitarisme abstracte que per a tots els ciutadans garanteix l’Estat.

En contraposició a l’anterior, existeix tota una corrent de pensament filosòfic i jurídic que considera que els drets individuals es fonamenten en l’existència d’un grup on es poden exercir aquestes llibertats. Aquest plantejament vincula els drets humans a la idea de justícia, a una visió no estàtica sinó dialèctica de la societat i dels grups que la integren. El dret a prendre decisions personals només té sentit en un marc on és possible prendre decisions col·lectives, és a dir, d’autodeterminació. És en aquest sentit que el dret d’autodeterminació dels pobles encaixa amb els drets humans col·lectius. No és aquesta la mentalitat amb què està redactada la Constitució espanyola, ni l’ordenament que se’n deriva, fonamentada en una visió individualista de les llibertats personals, desvinculades de les col·lectives.

A la Constitució no es recull el dret a l’autodeterminació perquè no és reconeix el subjecte col·lectiu, el poble o la nacionalitat, que hi pot tenir dret. S’hi estableix una ciutadania espanyola a la qual s’hi atribueixen drets i deures, però es nega que les persones que tenen consciència de pertànyer a un grup amb elements d’identitat comuns, territori, llengua, història i cultura puguin reclamar el dret de ser reconeguts legalment com a nació. Sobre aquests fonaments es basteix una argumentació, aparentment democràtica, consistent en emparar l’individu i el seu dret individual a autodeterminar-se negant a identificar-se amb el col·lectiu nacional català, i postergar tot plantejament en favor de la llibertat i la justícia reals, és a dir, la que té un referent col·lectiu. Amb aquest fil argumental es vicia d’arrel el sentit comunitari dels drets i  s’encobreix el caràcter autoritari de la negació del dret del poble català a autodeterminar-se.

Aquesta visió de les llibertats individuals en contraposició als drets col·lectius és la columna vertebral que utilitzen els teòrics del Foro Babel, com Francesc de Carreras, per defensar el dret individual dels castellanoparlants enfront del dret col·lectiu a consolidar la llengua catalana. S’afirma l’individu (el castellanoparlant) per negar el poble (la nació catalana), el subjecte col·lectiu de drets. Les situacions de fet que comporten la negació de drets acaben cedint si existeix un projecte polític que contempli de forma complemnatària els drets individuals, els socials i els nacionals. La negació d’algun d’aquests drets converteix un règim polític en una democràcia limitada, com és l’espanyola, en la qual s’encobreix l’autoritarisme institucionalitzat que nega la justícia i la igualtat real entre els pobles que l’integren sota l’aparença de la defensa dels drets individuals.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!