El jove historiador tarragoní Francesc Marco Palau (Tarragona, 1989) publica a la revista Kesse, editada pel Centre d’Estudis Històrics i Socials Guillem Oliver de Tarragona, número 48, corresponent al gener del 2015, un article ben documentat que constitueix una primera aproximació a l’evolució de l’independentisme contemporani la ciutat que reprodueixo tot seguit.
“Que, coincidint amb el tricentenari de 1714, la independència sigui el focus principal del debat actual no és fruit de l’atzar. Si ara es planteja públicament que Catalunya pugui esdevenir un nou estat d’Europa és com a conseqüència de somniadors esforçats de realitats tangibles que, al llarg de les darreres dècades, s’han anat articulant per oferir a la societat una solució a la dicotomia Catalunya-Espanya.
Des d’una visió panoràmica i seguint un fil cronològic amb paràgrafs temàtics, en aquest article es pretén constatar l’evolució de les organitzacions independentistes a la ciutat de Tarragona i situar-les en el seu context, des de la transició fins als nostres dies, a les portes de la consulta del 9 de novembre. Amb voluntat de síntesi,aquesta n’és una primera aproximació, però vindran més estudis. L’autor ja els està elaborant.
Antecedents: de reformes o ruptures
El 20 de novembre de 1975 finalitza de facto el franquisme. Des d’aleshores, “de la ley a la ley”, s’anaren fent passos cap a l’actual sistema democràtic, formulat en una monarquia parlamentària. El 1977 tenen lloc els comicis a Corts constituents; el 1978 s’aprova la Constitució; el 1979, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya; el 1980 Jordi Pujol assoleix la presidència de la Generalitat prenent el relleu a Josep Tarradellas; el 1981 es produeix l’intent de cop d’estat del 23-F, i el 1982 els socialistes guanyen les eleccions generals amb Felipe González de cap de cartell.
Tarragona celebra el 1979 eleccions municipals, i així, es constitueixen els primers ajuntaments democràtics després d’un parèntesi de quaranta anys. Fruit d’aquells comicis, Josep Maria Recasens esdevé alcalde d’una Tarragona que ja en aquells moments superava els cent mil habitants. Ciutat en expansió, s’havien anat construint els barris per donar resposta al ràpid augment demogràfic del “desarrollismo”. L’antiga capital romana era ja un pol industrial amb la química com a motor econòmic i el port com a enllaç mercantil, per bé que encara pesaven els tòpics de la ciutat de capellans, funcionaris i militars.
L’antifranquisme a Tarragona, com en el conjunt de Catalunya, s’havia articulat a través d’expressions socials, culturals i polítiques per oposar-se a la dictadura. Pel que fa als partits en la clandestinitat, el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) era en general l’organització més estructurada. Coexistia amb sigles històriques poc actives i amb una esquerra revolucionària compartimentada en nombroses articulacions segons les corrents internacionals en què s’emmarcaven, ja fossin marxistes, leninistes, estalinistes, trotskistes, maoistes o variants d’aquestes. D’altra banda, i sovint coordinats amb les formacions polítiques, els sindicats de treballadors prenien força tot exigint millores al món laboral, sovint, aprofitant les escletxes del sindicalisme vertical. A més, eren anys en què els moviments veïnals es mobilitzaven a peu de carrer per exigir uns mínims materials i d’infraestructures.
A Tarragona, vinculat a l’antifranquisme, el catalanisme disposava d’espais propis. Si en l’àmbit educatiu el col·legi Pax era un referent per a les famílies, (1) la Llibreria de la Rambla suposava, d’ençà del 1968, un espai no només literari sinó de vincle amb la llengua catalana, amb l’art i amb aquells sectors de la societat que promovien un canvi. Era l’alternativa cultural (2). En la mateixa línia, el Club de Joves representava des de meitat dels seixanta un espai d’interrelació social en el ressorgiment de la cultura catalana, on el teatre, l’esport, els certàmens literaris i la Nova Cançó tenien un paper destacat (3). En l’àmbit juvenil cal mencionar, també, el moviment escolta de la ciutat. Així, seguint l’estela de Batista Roca, la coneixença de la natura, els valors humans i l’estima pel país es feren presents en agrupaments com Alverna, Robert Aguiló o el de Mare de Déu del Claustre, on coincidiren futurs quadres polítics tarragonins.
El 1971 es fundà la delegació territorial d’Òmnium Cultural al Tarragonès, amb Josep Anton Baixeras al capdavant. Òmnium passà per diverses seus abans d’establir-se a la seva localització actual, a tocar ferro. La històrica entitat, impulsora de classes de català, va celebrar a Tarragona la 22a Festa Literària de Santa Llúcia, la primera que es feia fora de la ciutat comtal. Premis atorgats per Òmnium com “El Balcó” ja s’han convertit en una tradició de reconeixement local (4). També en aquell període hi tingueren el seu paper la Cooperativa Obrera Tarraconense i el Casal tarragoní, juntament amb les associacions existents de cultura popular i d’arrel tradicional.
Els de la transició eren anys d’esperances generalitzades, d’incerteses dubitatives del compromís d’uns quants. Eren els crits de “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia” que popularitzà l’Assemblea de Catalunya, també eren les columnes d’homes i dones que, malgrat els entrebancs, volien arribar al monestir de Poblet tot fent camí amb la Marxa per la Llibertat. Entre fulls volants, grisos i demandes compartides de democratització, alguns desitjaven una ruptura amb l’estat.
Serà d’esquerres o no serà. Els vuitanta
Era l’hora de les institucions, l’hora de construir l’estat del benestar. I també de l’autogovern, de la normalització lingüística, de dinamitzar l’economia i del desplegament de l’Estatut de Sau. Els primers governs Pujol, emulant els progressos de la Mancomunitat, es disposaven a impulsar la modernització del país tot solidificant-ne les bases: la immersió a les escoles, la creació de TV3 i Catalunya Ràdio i la consolidació d’un imaginari col·lectiu. Amb l’estat de les autonomies per explorar, hi havia camp per córrer, però aquest era limitat, com posaven de manifest les accions de la Crida a la Solidaritat, també present a Tarragona (5).
Diverses eren les formacions que consideraven que el marc estatutari era insuficient. D’una banda hi havia l’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) que, amb veterans militants a Tarragona i a la Canonja, mantenien viva la flama “dels avis de la República”, els records de l’Estat Català (EC) i del que encara era el Front Nacional de Catalunya (FNC). El partit de Macià i Companys assolí un regidor a les municipals del 1979, que no podria repetir, però, a les del 1983.
A més d’aquests partits, el 1969 els pares de l’independentisme contemporani van començar una mobilització rupturista amb l’statu quo, també a les comarques meridionals del Principat: naixia el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN). El PSAN, sorgit de la branca més jove del FNC, vinculava la independència política, la unitat territorial dels Països Catalans i la justícia social en un ideari molt marcat per les lluites de descolonització pròpies dels seixanta i els posicionaments altermundistes. Aquesta vocació revolucionària quedava palesa a Tarragona amb l’edició de l’Insurgent, capçalera que disposà de diverses etapes (6).
Els debats estratègics i els posicionaments tàctics propis de l’esquerra revolucionària provocaren escissions i confluències entre els diferents partits. Als anys setanta, en plena transició, aquests també tingueren, lògicament, incidència en la seva militància i estructura de les comarques de Tarragona. Per exemple, amb una destacada presència tarragonina i format a partir d’escindits del PSAN –i del FNC– es creà el Moviment d’Unificació Marxista (MUM) (7). El seguit de sigles no finalitza aquí: caldria parlar del Bloc Català de Treballadors (BCT), (8) on també hi hauria antics militants del Partido del Trabajo de España (PTE).
A partir de persones provinents d’aquestes iniciatives i d’altres, de cara als comicis autonòmics del 1980 s’articularen en l’àmbit de tot Catalunya dues propostes polítiques que competiren per l’espai de l’esquerra autodeterminista. D’una banda, amb Lluís Maria Xirinacs com a cara visible, el Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN) disposava a Tarragona de la complicitat de l’ORT, la Organización Revolucionaria de Trabajadores, amb presència a Torreforta.9 De l’altra, escriptors i intel·lectuals donaven suport a Nacionalistes d’Esquerra (NE) que comptava amb un nucli tarragoní important d’on sorgiren lideratges que varen tenir transcendència a posteriori.10 Electoralment, els resultats obtinguts no els van permetre endinsar-se en les institucions, tot i que a Tarragona ciutat, sumats, havien tingut més de mil sufragis.
De la confluència entre el PSAN i una de les seves escissions, i el PSAN-P, transformat llavors en els Independentistes dels Països Catalans (IPC) (11), el 1984 a Reus –amb una visió d’abast nacional– naixia el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) (12). L’MDT tingué una implantació notable arreu del Camp. L’agitació independentista, les pintades a les parets i les nits d’encartellades es van fer presents a les comarques tarragonines. També l’intent de propaganda armada de Terra Lliure. A Tarragona van tenir presència les dues branques amb què es dividí poc després, el 1987, l’MDT. A la ciutat, l’MDT-IPC, que seguia la tendència de Carles Castellanos favorable a la unitat popular i es reunia al carrer Natzaret, s’anà fonent en l’esquerra alternativa i el món llibertari, com seria el cas de Jordi Martí. Pel que fa al sector MDT-PSAN, des de València, Josep Guia era el teòric del front patriòtic i Jaume Renyer n’era l’home fort a la demarcació. A Tarragona, l’MDT-PSAN fundà el Casal Independentista Xavier Romeu, situat al carrer Cavallers, que després passà al carrer August, i editaren Independència: Quaderns de Lluita, com a òrgan d’expressió (13).
Els noranta. Les reformulacions i el paper de la universitat
La Crida Nacional ideada el 1987 per Àngel Colom –provinent de la Crida– i per Carod-Rovira –de Nacionalistes d’Esquerra–, amb l’objectiu de reconvertir ERC en el pal de paller de l’independentisme, va donar els fruits esperats pels seus promotors. Quadres de l’esquerra independentista –el mateix Renyer, per exemple– es van incorporar des del pragmatisme als nous aires que prenia la formació republicana. A partir del XVIè Congrés d’ERC, celebrat a Lleida el novembre de 1989, el partit passava a tenir la independència com a objectiu principal i a reconèixer els Països Catalans com a marc d’actuació. També les seves joventuts, les JERC, ajudarien a portar el missatge independentista a les generacions més joves (14).
Són anys de travessia pel desert del Moviment Català d’Alliberament Nacional. Sobretot per la repressió de l’any olímpic, com bé sap el tarragoní Xavier Tolosana. També per la divisió interna i l’entrada de sectors significatius d’activistes cap al parlamentarisme republicà. Tot i així, la Universitat Rovira i Virgili obre noves perspectives, i és que el pensament independentista es feia present en sectors d’aquells que generacionalment ja no havien viscut el franquisme. Eren estudiants que complementaven els concerts de rock català –i és que tenien Els Pets, de Constantí, ben a la vora– amb les cassets de rock radical basc. D’aquí també es nodrí l’assemblea tarragonina de Maulets, que s’oposà sempre –amb grups pacifistes i antimilitaristes–a l’arribada de vaixells de guerra al Port de Tarragona.
A la URV, a la primera meitat dels noranta, els debats al voltant de la llengua i la immersió lingüística que hagué de gestionar el rector Joan Martí Castell eren a l’ordre del dia. En aquest context i a partir de la breu experiència de l’Assemblea d’Estudiants de la Universitat de Tarragona (AEUT), propera a l’MDT (15), sorgeix el Col·lectiu Universitari Andreu Nin (CUAN) (16). El CUAN, amb Eduard Boada entre d’altres, deixà empremta per la seva concepció plural i no dogmàtica. En aquells mateixos cursos, coincidiren a les aules amb el Bloc d’Estudiants Independentistes (BEI) que disposà d’un nucli a Tarragona (17). També en tingueren, ja a partir del nou mil·lenni, la Coordinadora d’Estudiants dels Països Catalans (CEPC) (18) i l’Alternativa Estel (AE) (19). De la confluència entre ambdós sindicats, l’AE i la CEPC, en va néixer l’actual Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), l’organització majoritària de les facultat tarragonines, present també a la resta d’universitats del país (20).
A les institucions i al carrer (2003-2010)
El 2003 marcà l’ascens de l’independentisme social, liderat per Josep Lluís Carod-Rovira. Amb el tripartit, “el clan de l’avellana” passava a codirigir les institucions catalanes. Des del Camp, Carod-Rovira era conseller en cap de Maragall –i després vicepresident de José Montilla–; Josep Bargalló, de Torredembarra, va arribar a ser número dos del govern, i el reusenc Ernest Benach exercí de president del Parlament. Els resultats electorals marcaven la tendència a l’alça. A Tarragona, als comicis autonòmics del 2003, ERC obtenia més de 8.400 vots amb gairebé el 15% dels sufragis. A les estatals del 2004, pocs mesos després, els republicans superaven els 10.000 suports a les urnes (21).
En l’àmbit municipal, a Tarragona, si el 1999 ERC recuperava el seu regidor a l’Ajuntament després d’anys de restar fora del consistori, el 2003 els republicans passaven d’1 a 2 regidors. El 2007 aquests facilitaren l’accés de Ballesteros a l’alcaldia, i Sergi de los Rios i Rosa Rosell entraven al cartipàs municipal assumint diverses tasques de responsabilitat. Si fins aleshores els republicans tenien la seu al carrer Comte de Rius, Esquerra inaugurà una nova ubicació al carrer Reial, a la part baixa, compartida amb les seves joventuts, les JERC, que continuaven actives.
Eren els anys del debat estatutari i la qüestió nacional començava a ser –si no ho era ja– una de les prioritats del parlamentarisme. Ho demostren dues manifestacions massives pels carrers de Barcelona, el 2006 i el 2007, convocades per la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD). En paral·lel, a Tarragona va sorgir un espai jove al teixit associatiu –provinent, en part, del sardanisme local, amb Rosa Neus Marco o aquell que escriu aquestes línies– que vehiculà les reivindicacions, que s’articulà en defensa de la llengua i que intentà portar el missatge independentista a la URV des d’una visió transversal (22).
L’independentisme revolucionari mantenia la seva articulació juvenil a la ciutat amb una assemblea de Maulets, que donà pas, a Tarragona, a la creació del Casal Popular Sageta de Foc. Amb el local del carrer Trinquet Vell –ara al de la Nau–, a la Part Alta, i amb gent provinent de l’escoltisme, es configurava un nou espai polític alternatiu. L’organització Endavant-OSAN feia la funció d’avantguarda del moviment, al que se sumava l’Assemblea de Joves de Tarragona (AJT) –de la que s’escindí poc després l’Assemblea de Joves la Guspira–. Amb el Pla Bolonya, el SEPC va esdevenir el referent estudiantil no només a la URV sinó també als instituts, i en especial al Martí i Franquès. Al mateix temps, seguint l’estela del que havia estat el Bloc Feminista, va néixer Cau de Llunes. La complicitat amb l’esquerra revolucionària que representa José Estrada també hi era. Per la seva banda, l’obertura d’un ateneu –l’Espina– encetava de nou el debat al voltant de l’ocupació, després de casos com els de l’Hostal del Sol. Les organitzacions tarragonines –impulsores de les barraques per Santa Tecla, del Correllengua o de la marxa de torxes nadalenca pels presos polítics, entre d’altres– es coordinaren amb la resta de casals del territori en el que esdevingué l’Esquerra Independentista del Camp (EIC). Aquestes entitats organitzaven conjuntament la Diada de l’Onze de Setembre, les jornades obreres de l’1 de maig i la diada feminista del 8 de març (23).
De la utopia a la realitat (2010-2014)
Amb la sentència del Tribunal Suprem sobre l’Estatut, el procés de desafecció s’accelerà i autocars plens des de Tarragona participaren en la manifestació del 10 de juliol del 2010. Començava l’auge de l’independentisme a la societat. A partir de l’exemple d’Arenys de Munt, s’escamparen pel territori les consultes populars per la independència. Els resultats de la consulta que organitzà Tarragona Decideix el 17 d’octubre de 2010 –amb una victòria contundent del sí, però amb molt poca participació–, mostraven que la complexitat sociològica de la ciutat era més accentuada de la que hom intuïa pels resultats electorals (24).
A més, els debats estratègics o els plantejaments globals –segons els casos– feien articular fins a quatre organitzacions dins de l’independentisme tarragoní i català, per bé que només tres van concórrer a les municipals del 2011. Ni ERC, ni la Solidaritat de l’exregidor republicà Almagro, ni Reagrupament –que finalment no s’hi presentà–, ni les CUP, obtingueren regidors a Tarragona.
En pocs anys el mapa polític es va anar transformant. De la diversitat de propostes i partits que s’anaren creant entre el 2007 i el 2010, es passà a la remodelació dels propis espais electorals a partir del clam del carrer. Així, després dels intents infructuosos de garantir el progrés econòmic del país a partir d’un pacte fiscal amb l’estat, Convergència i Unió fa un pas més en el dret a decidir i, seguint la línia que ja traçaven les seves joventuts, assumeix el compromís de celebrar una consulta a la ciutadania per conèixer quin és el marc polític que la població desitja (25). Al mateix temps, sectors vinculats tradicionalment amb el socialisme entenen la impossibilitat de conformar un estat federal i fan el pas cap a l’independentisme. És l’anomenat procés sobiranista.
El procés continuava endavant i a Tarragona l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) –situada primer al carrer Sant Domènec, més recentment a Hernández Sanahuja– i Òmnium Cultural –presidida aleshores per Joan Andreu Torras i actualment per Rosa Maria Codines– es proposaren revertir la complexa situació de l’independentisme tarragoní (26). A més de contribuir des del Tarragonès a les grans mobilitzacions ciutadanes –la manifestació multitudinària de la Diada de 2012 i la Via Catalana, el setembre de 2013– s’organitzaren amb una logística mai vista i un gran nombre de voluntaris per fer arribar arguments al conjunt dels tarragonins i de les tarragonines.
Epíleg. Tot ja s’està fent i tot és possible
La data del 9 de novembre del 2014 està marcada al calendari. Si fins ara l’independentisme a Tarragona s’ha anat articulant a través del seguit d’organitzacions esmentades, sense arribar a la majoria social però amb presència a les institucions i al carrer; en els darrers mesos noves adhesions i el desplegament de l’ANC semblen pronosticar un canvi de tendència. Així les coses, a l’escenari del Camp de Mart, el setembre de 2013, es copsà la transversalitat actual del clam sobiranista i la capacitat de convergir el tarragonisme amb les reivindicacions de país. Els parlaments de l’exalcalde Joan Miquel Nadal, de sectors socialistes, de representants sindicals, d’homes d’església, del món acadèmic i de colles castelleres de la ciutat, entre d’altres, feien palès des de la Tàrraco romana l’aposta per exercir el dret a decidir. El teixit associatiu tarragoní és més actiu que mai i té dues prioritats bàsiques: mobilitzar el centre de la ciutat i fer pedagogia als barris tot incorporant-los al clam.
Les eleccions municipals del proper maig de 2015 serviran, també, per constatar l’evolució de la societat tarragonina. I més, després dels resultats dels comicis europeus del darrer mes de maig, en les quals Esquerra guanyava no només en el conjunt de Catalunya, sinó també a la demarcació tarragonina i a la ciutat de Tarragona, on la primera i la segona força –CiU– estan plenament compromesos amb la transició nacional. Ara que el president Artur Mas amb Convergència i Unió és al capdavant del procés, l’ERC d’Oriol Junqueras rep el suport del maragallisme, els ecosocialistes formen part del bloc favorable al dret a decidir i les CUP segueixen bastint suports des de la base, totes les opcions estan damunt de la taula. Així, tot ja s’està fent i tot és possible.
Notes
(1) DDAA: Col·legi Pax 40 anys. 2004. Tarragona: Arola editors;2014. Tarragona.
(2) MARRUGAT CUYÀS, R.: La llibreria de la Rambla i l’alternativa cultural de Tarragona (1968-1980). 2011. Tarragona: Cercle d’Estudis Històrics i Socials Guillem Oliver del Camp de Tarragona.
(3) ROVIRA i GÓMEZ, S-J.: El Club de Joves (1965-1976) El ressorgiment de la cultura catalana i catalanista a Tarragona. 2010. Tarragona: Cercle d’Estudis Històrics i Socials Guillem Oliver del Camp de Tarragona.
4. DDAA: Història de la delegació d’Òmnium Cultural del tarragonès. 1996. Tarragona: Òmnium Cultural del Tarragonès. Més recentment, també Tarragona va acollir el desembre de 2012 la Nit de Santa Llúcia, organitzada per la històrica entitat de la societat civil. L’esdeveniment va servir per obrir a la ciutat el nou Teatre Tarragona, al capdamunt de la Rambla Nova. Pel que fa a les diverses dècades d’actuacions d’Omnium en l’ambit nacional, consulteu FAULI, Josep, “Els primers 40 anys d’Omnium Cultural”, 2005, Barcelona, Proa.
(5) La Crida suposà, també a Tarragona, un model de revulsiu cívic, d’inconformisme i de reivindicació propagandística. Per saber-ne més: MONNÉ, Enric; SELGA, Lluïsa: Història de la Crida a la Solidaritat en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalanes. 1991. Barcelona: La Campana. D’aquests primers anys d’accions espectaculars també va publicar-se RODRI, Jordi: L’enemic invisible. Crida a la Solidaritat, activisme de carrer 1985-1990. 2003. Barcelona: Catdifusió.
(6) L’Insurgent fou, en primer lloc, el nom utilitzat per encapçalar la publicació del PSAN a meitats de la dècada dels setanta. Poc després, en plena transició, també el MUM faria ús del nom per als seus butlletins. Finalment, ja Catalunya Lliure, a la dècada dels noranta, recuperaria el nom vinculat a l’independentisme combatiu.
(7) El Moviment d’Unificació Marxista (MUM), a partir de membres del PSAN i del FNC, va ser fruit de les recomposicions pròpies de l’independentisme d’esquerres a la segona meitat de la dècada dels setanta (1977), quan calia posicionar-se sobre quin paper es volia tenir respecte al naixent factor electoral i les diverses institucions.
(8) El Bloc Català de Treballadors (BCT) sorgí el 1978 de la suma d’esforços entre el recentment esmentat Moviment d’Unificació Marxista i el Partit del Treball de Catalunya (PCT), vinculat al Partido del Trabajo de España (PTE). Una part dels seus membres passarien, després, a formar part del BEAN.
(9) El Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN) es constituí el 1979 a partir de la coordinació de diversos nuclis independents, el BCT i el PSAN, tot i que aquest darrer després se’n desmarcà. Va presentar-se als comicis autonòmics de 1980, competint electoralment amb Nacionalistes d’Esquerra (NE), sense aconseguir representació. Com que no va complir el seu objectiu d’accedir a les institucions per transformar-les, poc després s’autodissolgué.
(10) Nacionalistes d’Esquerra (NE) es crea el 1979 per donar veu als sectors autodeterministes, tot vinculant-los als nous moviments socials. Tot i els nombrosos suports dins del món cultural i intel·lectual, els resultats electorals a les eleccions catalanes de 1980 –a les quals també es presentava el BEAN– n’estroncaren les esperances. Després d’haver participat en els comicis de 1984 sota el paraigües de l’Entesa de l’Esquerra Catalana i d’haver confluït amb un sector renovador d’ERC, el 1985 es conformà l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra (ENE). L’Entesa posteriorment s’apropà al que va acabar sent Iniciativa per Catalunya, tot i que part dels seus membres entraren a ERC, tot donant un nou impuls a la històrica formació republicana. Nacionalistes d’Esquerra. 1979-1984. 2004. Barcelona: Fundació Josep Irla.
(11) Els Independentistes dels Països Catalans (IPC) eren fruit de la confluència entre el PSAN-Provisional –escissió del PSAN del 1974– i l’Organització Socialista d’Alliberament Nacional (OSAN) de la Catalunya Nord, que al seu torn era una escissió de l’Esquerra Catalana dels Treballadors (ECT). L’IPC defensava la legitimitat de totes les formes de lluita per assolir els objectius polítics, per la qual cosa va implicarse en la creació del Comitè de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC). El 1984 l’IPC confluí novament amb el PSAN en la creació de l’MDT.
(12) El Moviment de Defensa de la Terra (MDT) –a partir de la suma del PSAN i l’IPC– era l’intent de constituir un front polític unitari entre les diverses formacions de l’independentisme combatiu. Fou oficialitzat el 1984 a Reus i al llarg de tres anys el creixement de les tesis del Moviment Català d’Alliberament Nacional (MCAN) foren notòries. Els debats estratègics van ser de nou causa de desavinença, i a partir del 1987 es conformaren dos espais diferenciats, l’MDT-IPC, que manté fins avui les sigles del moviment i l’MDT-PSAN, que amb la seva aposta pel front patriòtic conformà Catalunya Lliure i que prossegueix utilitzant les sigles del PSAN fins a l’actualitat. De l’MDT, DEULONDER, Xavier: Història de l’MDT. Una organització independentista radical durant els anys 80 i 90. 2005. Barcelona: Llibres de l’Índex.
(13) Per valorar la força que prenia l’independentisme combatiu a meitats dels vuitanta, hom pot copsar els resultats electorals de les eleccions europees del 1987. En aquestes, la candidatura d’Herri Batasuna, que tenia la complicitat de l’MDT-IPC obtingué més de 800 vots a la ciutat de Tarragona, dels 40.000 que assolí al conjunt de Catalunya. Del mimetisme amb el MLNV, també es interessant VILAREGUT, Ricard: Terra Lliure: La temptació armada a Catalunya. 2004. Barcelona: Columna.
(14) CULLA i CLARÀ, Joan B.: Esquerra Republicana de Catalunya 1931-2012. Una història política.2013. Barcelona: La Campana. Amb més o menys incidència segons el període, també a Tarragona les JERC han tingut activitat continuada al llarg dels anys. Sovint, les Joventuts de les diverses poblacions del Camp han ofert futurs quadres per al partit així com regidors per als respectius consistoris. GONZÀLEZ VILALTA, Arnau: Les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya (1973-2013). L’elasticitat de l’independentisme juvenil d’esquerres. 2013. Barcelona: Editoria Base.
(15) L’Assemblea d’Estudiants de la Universitat de Tarragona (AEUT), com a precedent del CUAN de principis dels noranta, va ser un grup incipient d’estudiants independentistes influïts pel nucli territorial de l’MDT a Tarragona. Format bàsicament per estudiants de Filologia Catalana i de Geografia i Història, va ser una experiència breu que mostra la fragilitat de les propostes organitzatives universitàries. MARCO PALAU, F.: Sindicalisme estudiantil amb consciència nacional a la URV. 2010. Tarragona: inèdit.
(16) El Col·lectiu Universitari Andreu Nin (CUAN) s’organitzà al llarg de la primera meitat de la dècada dels noranta a partir d’efectius que anteriorment havien impulsat l’AEUT i d’altres que volien construir un ens més global que unís professorat, estudiants i el personal d’administració i serveis. El seu objectiu era una universitat popular, catalana, no-sexista, de qualitat, moderna, engrescadora, científica, solidària i progressista. A les diverses convocatòries electorals als òrgans de representació universitària competia amb associacions d’estudiants properes als socialistes i als populars. MARCO PALAU, F.: Sindicalisme estudiantil amb consciència nacional ala URV. 2010. Tarragona: inèdit.
(17) El Bloc d’Estudiants Independentistes (BEI) va ser el sindicat d’estudiants d’esquerres i amb consciència nacional de referència a les aules catalanes al llarg dels anys noranta. A Tarragona, tot i l’existència del CUAN, estudiants de Filologia Catalana i de Relacions Laborals fundaren a la URV un nucli del BEI, coexistint així les dues organitzacions. El BEI disposava dels seus suports principals a la Facultat de Jurídiques, i el CUAN, a la de Lletres. MARCO PALAU, F.: Sindicalisme estudiantil amb consciència nacional a la URV. 2010. Tarragona: inèdit.
(18) La Coordinadora d’Estudiants dels Països Catalans (CEPC) era l’organització sorgida de la confluència entre el BEI, l’Assemblea d’Estudiants Nacionalistes del País Valencià (AEN) i l’Associació Catalana d’Estudiants de la Catalunya Nord (ACE). Tot i que el CUAN de la URV ja s’havia anat fonent als últims noranta, en principi va fer-se evident la seva suma al projecte unitari, que precisament s’acordà en una ja mítica assemblea celebrada a Valls l’any 2000. Entre el 2002 i el 2003 el CEPC s’endinsa a les facultats tarragonines a partir dels actes preparatoris del Correllengua a la ciutat, amb membres propers a Maulets i a les JERC. La seva activitat va ser intensa fins al 2005. MARCO PALAU, F, “Sindicaalisme estudiantil amb consciencia nacional a la URV”, 2010. Tarragona, inedit
(19) L’Alternativa Estel (AE) creada com a escissió del BEI a la UAB el 1993, continuava tenint una forta presència a la Universitat Autònoma i a la UdL. A Tarragona, tot i l’existència als primers anys dos mil de la CEPC, un seguit d’estudiants fundaren entre el 2003 i el 2004, també a la URV, un nucli de l’Alternativa Estel, amb una visió més rupturista i un discurs més alternatiu. Tot i les divergències existents entre ambdós sindicats, varen treballar conjuntament en la majoria dels àmbits. MARCO PALAU, F.: Sindicalisme estudiantil amb consciència nacional a la URV. 2010. Tarragona: inèdit.
(20) L’actual Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) neix de la unió entre la CEPC i l’AE, ja vinculat clarament en el marc de les organitzacions de l’Esquerra Independentista. A Tarragona, després de l’apagada d’ambdues formacions universitàries, no seria fins l’arribada d’una nova fornada d’estudiants d’història, geografia, publicitat i dret que al curs 2006/2007 es constitueix el SEPC de la URV, que esdevindrà el referent mobilitzador de les aules fins als nostres dies. MARCO PALAU, F.: Sindicalisme estudiantil amb consciència nacional a la URV. 2010. Tarragona: inèdit. Sobre el moviment estudiantil independentista, vegeu també DDAA: CEPC 5 anys en marxa! Construint alternatives des de les aules. 2006. Barcelona: Edicions CEPC.
(21) Una visió de conjunt de l’independentisme fins al primer Tripartit a RUBIRALTA, Fermí: Una història de l’independentisme polític català. De Francesc Macià a Josep Lluís Carod-Rovira. 2004. Lleida: Editorial Pagès.
(22) En aquest sentit, els antecedents més immediats de l’actual efervescència independentista la podem trobar en els moviments que sorgiren en ple debat estatutari. La manifestació del 18 de febrer de 2006 “Som una nació i tenim el dret de decidir” i la de l’1 de desembre de 2007 “Som una nació i tenim el dret a decidir sobre les nostres infraestructures” en serien l’exemple més clar. De les propostes d’organitzar aquest espai a Tarragona a partir d’iniciatives culturals i lingüístiques a MARCO PALAU, Francesc: Plataforma per la Llengua. 20 anys defensant el català. 2014. Barcelona: editorial Base. De manera àmplia a MARCO PALAU, F.: L’independentisme a Tarragona, unes primeres pinzellades. 2013.Tarragona: inèdit.
(23) De l’articulació de l’independentisme revolucionari actual i les seves diverses organitzacions sectorials en l’àmbit nacional vegeu BUCH, Roger: L’Esquerra Independentista avui. 2007. Barcelona: Columna. I pel que fa al front polític, les CUP, recentment es publicà FERNÁNDEZ, David; JODAR, Julià de: Cop de Cup. Viatge a l’ànima i les arrels de les Candidatures d’Unitat Popular. 2012. Barcelona: Columna edicions.
(24) A la ciutat de Tarragona, la Consulta popular sobre la independència s’organitzà per part de la societat civil, sense el suport de l’Ajuntament, el 17 d’octubre de 2010. Les dades ens indiquen 6.766 votants, dels quals més del 90% fo ren vots favorables.
(25) El paper de les Joventuts Nacionalistes de Catalunya (JNC) com a escola de patriotes al llarg dels anys és fonamental per entendre l’evolució ideològica de Convergència.Com el cas de les JERC, també les JNC i Unió de Joves (UdJ) pel que fa a Unió Democràtica de Catalunya han estat un espai de formació per a futurs quadres de la militància respectiva de Tarragona i en el conjunt de les comarques. Del cas específic de les JNC es publicà MARTIN, Josep Lluís: Joventut Nacionalista de Catalunya: escola de patriotes. 2011. Catarroja: Afers.
(26) L’objectiu de les principals entitats favorables al procés és que Tarragona no es despengi del fluir nacional del conjunt del país, davant d’aquells que propugnen una confrontació entre les comarques meridionals i la capital catalana, tot apostant pel marc únic estatal. En aquest sentit, l’ANC organitzà a la remodelada plaça de Bous de Tarragona la seva segona Assemblea General Ordinària el proppassat 5 d’abril de 2014.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!