Antoni Castells, conseller del Govern de la Generalitat i dirigent qualificat del PSC (PSC-PSOE) ha fet, novament, unes declaracions apel·lant a refer l’encaix de Catalunya a L’Estat espanyol.
A començament de novembre de l’any passat va pronunciar una conferència a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans on ja va apuntar aquest fil argumental, vist amb bons ulls per alguns dels seus companys de partit, sense concretar-ne els objectius, ni el moment, ni el mètode. I allò que resulta cabdal, sense assumir el dret d’autodeterminació del poble català ni cap mena de conflicte jurídic, ni polític amb l’ordre establert.
El títol del seu monòleg era “Autogovern i ambició de país”, i se’n pot trobar la referència al portal socialista
“Nou cicle“. Per donar alguna credibilitat als seus propòsits hauria pogut demostrar coherència en la defensa dels interessos catalans a l’hora de negociar el finançament de la Generalitat, enlloc d’acceptar les condicions imposades pel PSOE i posar el seu prestigi acadèmic al servei de la campanya mediàtica destinada a vendre a la ciutadania el “pacte” assolit.
Significativament, el mateix 4 de novembre, Heribert Barrera, demostrava la seva alçada ètica i política (i la distància que el separa de Castells, Carod, Saura i companyia) en una entrevista al periòdic “El Singular Digital”, titulada: “S’ha de votar contra totes les propostes del govern espanyol, siguin bones o dolentes”.
Sense resoldre el conflicte jurídic i politic amb l’ordre establert. Parlar d’un major finançament és una banalitat, que anirà sempre directament proporcional a afavorir l’ordre establert des de Madrid a Catalunya.
És a dir, en les actuals condicions jurídic-polítiques, un major finançament a Catalunya repercutirà en un major benefici i desenvolupament de l’ordre establert des de Madrid a Catalunya.
A Madrid els catalans són vits en general com gent grasseta, que ve a fornicar i guanyar-se una pesseta.
Els politics catalans deuen estar incluïts, doncs els passa una qüestió semblant.