Jaume Renyer

El campionat mundial de futbol que comença aquest cap de  setmana a Àfrica del Sud té com a equip favorit -segons la premsa esportiva espanyola- a “la roja”. En època de crisi econòmica i institucional, les forces de l’ordre establert apel·len a l’espanyolisme futbolístic per mirar de passar entretinguts el mal tràngol.

Els diaris esportius, (llevat del nostrat ” 9 Esportiu”)  i els mitjans en general, van plens d’optimisme fatxenda i castís com si ja estigués tot guanyat abans de començar, com quan el Real Madrid comença la lliga. Certament, aquest cop l’optimisme no està mancat de justificació raonable. Malgrat que aquesta “roja” està empeltada de tremp català, no és pas la nostra tot i que segons el president Montilla sí que ho és (potser també tornarà a fer un article a La Vanguardia explicitant el seu suport a la causa “nacional”). Els catalans que no ens hi sentim representats haurem d’escollir un altre equip a qui animar. Jo ja ho he fet: amb Corea (del Sud, evidentment).

Post Scriptum, 27 de juny del 2016.

“La roja” ha exhibit aqueix cop la seva impotència perdent davant Itàlia a l’Eurocopa de França, enmig d’una demostració furibunda de nacionalisme espanyol i anticatalanisme enmig de la plaça de Catalunya de Barcelona instal·lant-hi il·legalment una pantalla gegant  davant la passivitat d’Ada Colau i la seva colla de fraternals mesells.

Post Scriptum, 1 de juliol del 2016.

Reprodueixo tot seguit l’article publicat avui per Joan B. Culla a l’edició catalana del diari espanyol El País titulat “Hooligans amb despatx“:

Mentre el gruix de l’opinió publicada ja es troba immersa en l’escenari postelectoral, en l’especulació i l’expressió d’anhels sobre la política de pactes per executar a Espanya durant les properes setmanes, ja sabreu disculpar-me si aquest article desentona amb la melodia dominant i retrocedeix un parell de pantalles, fins a les jornades prèvies als comicis del 26-J. No em semblaria històricament just que les novetats sorgides de les urnes diumenge passat dissipessin, esborressin de la consciència col·lectiva, la transcendència del Fernandezgate.

Per primera vegada en la història de la democràcia postfranquista hem tingut proves directes (no indicis, no imputacions, no sospites…) de l’ús sistemàtic dels aparells de l’Estat per lliurar una guerra bruta contra adversaris polítics legals i pacífics, buscant la destrucció moral dels seus principals líders sobre la base d’associar-los falsament amb pràctiques corruptes, fraudulentes i delictives.

Hem escoltat el senyor ministre de l’Interior conversar tranquil·lament durant hores amb un company de luxe sobre l’explotació política de rumors, maledicències i xerrameca de cafè referides als aleshores més alts càrrecs institucionals de Catalunya (el president de la Generalitat, l’alcalde de Barcelona, el líder de l’oposició al Parlament…). Els hem sentit parlar amb la més gran desimboltura sobre els mitjans de comunicació afins a què podien recórrer com a còmplices de les seves intrigues. I referir-se a la fiscalia en el mateix to en què s’al·ludeix els membres del servei domèstic, com un dòcil instrument al servei del poder.

l’interlocutor de Jorge Fernández Díaz en aquests edificants diàlegs era el senyor Daniel de Alfonso Laso, director de l’Oficina Antifrau de Catalunya. De la qual cosa es dedueix que, en les circumstàncies de subordinació política que viu aquest país, és perillós inventar artefactes com l’oficina esmentada: creada el 2008 amb el lloable propòsit d'”enfortir la integritat en el sector públic català, prevenint i investigant la corrupció” (copio de la seva pàgina web), les revelacions de Público.es mostren que, en aquest últim lustre, De Alfonso la va convertir en una terminal del Ministeri de l’Interior i en un esforçat peó de la policia patriòtica afavorida per Fernández Díaz. Està clar que no eren tals les intencions del govern Montilla vuit anys enrere, però quan no es té veritable poder certs experiments es poden transformar en bumerang.

Tanmateix hi ha una cosa, al meu judici, encara més greu. Fins al 2011, Daniel de Alfonso era magistrat de l’Audiència de Barcelona, i tornarà a ser-ho tan aviat com el Parlament català culmini la seva destitució. I bé, un alt membre de la judicatura en un Estat democràtic i amb separació de poders, pot proclamar davant del ministre de l’Interior que ell és “espanyol per damunt de tot”, i afegir: “considera’m un caporal del teu Cos Nacional” i després continuar dictant sentències? Existeixen molts jutges i magistrats amb la mateixa disposició d’ànim? És amb uns paràmetres jurídics semblants que es jutjarà, per exemple, els encausats pel 9-N?

De les magres conseqüències polítiques de l’escàndol, no em sorprenen ni el cínic aplom dels seus dos protagonistes en presentar-se com a víctimes, ni la desimboltura a obviar el contingut de les converses, ni la simètrica negativa a dimitir. Em semblen més dignes de reflexió els efectes del cas sobre el vot al PP de Catalunya diumenge passat.

Si, després de les flagrants revelacions dels dies previs, la candidatura encapçalada precisament per Jorge Fernández va guanyar 45.000 vots absoluts, 2,2 punts percentuals i un escó per al juràssic Llorens, resulta desassenyat presumir que, a una part substancial d’aquests vells i nous votants, els sembla raonable i fins i tot necessari que el ministre de l’Interior intrigui, ordint trames, filtracions, dossiers i informes apòcrifs, per acabar amb els enemics de la unitat de la pàtria? Més encara: no es pot sospitar que, per a alguns d’aquests electors populars, els Mas, Junqueras, Trias, etcètera, ja haurien de ser a la presó?

Potser entre els votants del ministre conspirador hi ha aquells hooligans de La Roja que, aquest dilluns a la tarda, es van concentrar al centre de la plaça de Catalunya als crits d'”Antes gabachos que perros catalanes”, “Artur Mas a la cámara de gas”, “Puta TV3”, etcètera. I és que el fervor patriòtic, de vegades, es descontrola; ja sigui al carrer, l’urna o el despatx ministerial.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!