A la primeria de setembre de l’any 1997, rellegint el llibret d’Herbert Marcuse, “Psicoanàlisi i política” (Edicions 62, Barcelona, 1969), traduït per Ulises Moulines-, vaig començar a redactar aquest article -que va quedar inacabat-.
Fa uns mesos el filòsof i polític Xavier Rubert de Ventós va publicar a l’Avui (3 d’abril del 1997), un article titulat “La psicoanàlisi i el problema català” en el qual defensava la política del “xino-xano i narinant” practicada pel president Pujol (amb el vist i plau o la passivitat de la resta de la classe política catalana). I ho feia contraposant els resultats benèfics d’aquesta forma de fer política a una hipotètica alternativa basada en mètodes, aparentment, més coherents amb els objectius que es pretenen assolir. Al contrari d’allò que en el títol de l’article suggereix Rubert de Ventós ni es planteja els termes actuals del problema nacional català, ni legitima la psicoanàlisi aplicada a la realitat política catalana per a resoldre’l.
No pretenc en aquestes ratlles centrar en la figura de Rubert de Ventós els dèficits que en la consciència col·lectiva dels catalans provoca l’absència d’una intel·lectualitat crítica, només el cito com a exemple del silenci i la resignació que oculta els problemes de fons de la societat catalana i que condiciona la vida pública del país. El problema nacional català, tal i com es planteja a la fi del segle XX, en síntesi és el d’una comunitat nacional integrada per un nombre, hores d’ara indeterminat, de persones que tenen en comú uns elements d’identitat -variables i evolutius- compartits (llengua, tradicions, valors específics en el món del treball i la cultura), amb una història col·lectiva marcada per la secular acció dels estats espanyol i francès tendint a la seva assimilació.
L’exteriorització d’aquest problema s’evidencia: en l’espoli fiscal i el drenatge fiscal que (sobretot) l’Estat espanyol realitza, any rere any, sobre el nostre país, en el procés de degradació del català (al País Valencià l’estadi en que es troba la llengua és ja el de negació pura i persecució política) i en un sistema institucional de representació política subsidiari del vigent al conjunt estatal. El punt clau de la qüestió nacional catalana és el consens a l’hora de negar que existeix un problema. L’apel·lació a la Constitució espanyola i a l’Estatut d’Autonomia, esdevinguts tabús inalterables, la negació de l’aplicabilitat del dret a l’autodeterminació al cas català, l’absència d’un pensament crític sobre la societat i la política conformen el context històric que fa possible el “narinant” característic del president Pujol.
Per a un poble acostumat a la dictadura, l’etapa de democràcia actual és un bé preuat per si sol, que afegit al benestar socioeconòmic mig -assolit malgrat l’acció laminadora de l’Estat- completen un panorama en el qual hom aparenta no haver-hi un problema nacional de fons, pendent de resoldre. Acceptada la irrealitat de les coses, apareixen iniciatives com la del Foro Babel afirmant que la llengua catalana està normalitzada i maldant per la preservació de l’espanyol a Catalunya. O les tesis neoespanyolistes de Pasqual Maragall (El País del 28 d’agost del 1997) equiparant com a igualment nocius el centralisme d’Estat i el nacionalisme amb vocació d’estat de les unitats subestatals.
L’esquerra estatalista (PSC i ICV) confon la conjuntural preponderància política de la burgesia gestora autòctona (el pujolisme, en l’ofuscada terminologia marxista) amb la veritable classe dominant que és la burgesia d’Estat. A Catalunya passen com a pensadors d’esquerres els fills de la burgesia franquista (Francesc de Carreras, el germans Trías Sagnier i d’altres). El nostre país té el privilegi de tenir independentistes a les seves institucions confortablement instal·lats en el sistema subsestatal que teòricament haurien de trencar. Tots els partits amb presència al Parlament varen celebrar els seus congressos a la tardor del 1996, però de cap d’ells n’ha sorgit una idea nova, un plantejament de fons i realista cara al conjunt de la societat. Només paraules buides.
Aqueta versió alienada i alienant de la realitat política no pot ser l’única. La confrontació directa de les qüestions de fons de la societat catalana ha de fer veure a tothom que treballi per a millorar-la, no per anihilar-la, que no es poden resoldre els problemes que giren al voltant del respecte dels drets individuals, o dels drets socials, sense respectar el dret col·lectiu a tenir un estat propi. La resposta a un problema mai pot ser el silenci, això només succeeix a les societats malaltes. A on hi ha por a la realitat, no hi ha democràcia.
Post Scriptum, 2 de setembre del 2021.
Comparteixo plenament aqueix article editorial d’abans d’ahir a Llibertat.cat: “La Catalunya real, aquella de la que no informen la majoria dels mitjans.
Arran de l’article d’Ignasi Aragay sobre la “Estupidesa de la Catalunya ideal” publicat al diari Ara el dia 29 d’agost de 2021. On l’autor utilitza elements de la cultura popular per carregar-se una hipotètica Catalunya ideal on suposadament es reparteixen carnets de catalanitat, en lloc de dir que hi ha gent que es mira el mèlic -ja que està parlant d’una minoria- per clar i sense eufemismes. Però això passar a totes les cultures de món i que està qualificat com a tòpics i la simple anècdota. Suposadament volt fer referència a l’escridassada de l’Ada Colau i que Jordi Cuixart la va defensar tot dient que venim de “lluites compartides” i “tots som un sol poble”. Es clar que si, però a la Colau se la va escridassar, majoritàriament, per la seva actuació a l’alcaldia de Barcelona, com si l’alcalde fos de la CUP o de Junts x Catalunya. Si ho fan malament, cal expressar la nostra protesta. Com deia en Pedrolo, “Cal protestar fins i tot quan no serveix de res”.
Està clar que no volem una Catalunya que és miri el mèlic, i una gran part de les classes populars catalanes ho tenen clar, i per això no cal agafar, l’anècdota i fer un article de caire paternalista. Si volem parlar de la Catalunya que volem, parlem dels seus protagonistes i de les lluites realment compartides, d’aquelles que mai, la majoria de mitjans de comunicació se’n fan ressò. És d’aquesta Catalunya de la que cal parlar, però d’una manera exhaustiva.
D’aquella que s’organitza en Ateneus d’ençà finals del segle XIX, de la lluita popular als pobles, als barris i el carrers de les ciutats. La que s’organitza en assemblees obertes als carrers. De la lluita contra els desnonaments, però no sols que n’hi hagin, sinó perquè n’hi han? De la que va fer possible l’1 d’octubre… Del respecte, la convivència i la solidaritat.
D’aquesta Catalunya, la real no en parlen la majoria de mitjans de comunicació, només se’n parla en termes negatius, i a més el centre informatiu només es focalitza cap el Palau de Generalitat, el Parlament i l’Ajuntament de Barcelona i la resta del país es dedica la Cultura Popular.
No es visualitza prou la Catalunya real on les seves persones gaudeixen i també pateixen, però lluiten dia a dia per la llibertat i dignitat, amb encerts i també amb fracassos, tant és així que no tenim temps de mirar-nos el mèlic, però de tant en tant beure una bona ratafia i fer una excursió no fa mal a ningú. Tot al contrari, eixample, allò que diuen, la base i també ens fa més lliures, per assolir qualsevol repte fins i tot, la República Catalana”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Benvolgut Jaume,
La intel·lectualitat crítica existeix, i tu en coneixes uns quants i unes quantes. El problema és que no disposem de plataformes d’expressió. No tenim amics entre els mitjans de comunicació controlats pels enemics del país. I ja coneixes la tradició catalana de “xirinachquitzar” els dissidents o silenciar els Ovidi Montllor molestos.
Cordialment