Aquest matí he assistit a l’inici de campanya en pro de les consultes sobre la independència de Catalunya convocades pel 13 de desembre. Pel seu format sobri i pel seu contingut profundament democràtic i patriòtic, ha estat un veritable acte de dignificació de la causa de la llibertat de Catalunya.
Les més de tres mil cinc-centes persones que omplíem el centre de convencions del Fòrum de Barcelona respiràvem un ambient de complicitat profunda, de determinació cara als objectius marcats, de responsabilitat pel moment que vivíem, ens sentíem membres d’un poble en marxa, “sense místics, ni grans capitans”, com canta Raimon. Assegut a la darrera fila, al costat de Xavier Mir (un altre blocaire a qui he conegut a través de Vilaweb), he reconegut molts rostres amics, gent d’arreu del país que ha fet el pas de convocar la consulta sobre la independència al poble on viu, assumint el repte de parlar a la seva gent.
Els parlaments de Carles Móra, Víctor Alexandre, Ramon Vilalta, d’en Titot, dels portaveus de les coordinadores locals, sintonitzaven amb els anhels dels qui els escoltàvem. El gest, gens simbòlic, de pagar deu euros d’entrada per finançar l’acte i la campanya engegada per la Coordinadora Nacional és il·lustratiu de la determinació amb la que hom afronta el compromís adquirit: la independència ens l’hem de guanyar a pols, amb les aportacions personals dels qui hi creiem. Com han remarcat diversos dels intervinents, en aquesta campanya hi falta el Cap i Casal de Catalunya: Barcelona (i les grans ciutats de l’àrea metropolitana, i Tarragona, i Lleida) estan governades pels partits addictes a l’ordre establert i responen amb animadversió gens dissimulada a les propostes democràtiques per poder expressar el dret del poble català a decidir.
La “dignitat de Catalunya” de que parla l’editorial de la premsa d’ordre és una impostura: allò que realment mou aquests mitjans a defensar l’Estatut és la seva bel·ligerància contra la independència. El PSC(PSC-PSOE) capitalitza l’efecte mediàtic per mirar de desactivar les consultes, només cal llegir l’edició dominical del Periódico (amb entrevista a José Montilla a quatre planes) per entendre-ho així. Com va succeïr aquest estiu arran de l’avinença del Govern de la Generalitat a les condicions de finançament dictades pel Govern espanyol, la pressió mediàtica va ser brutal, però d’efectes passatgers: la continuïtat de l’espoli és la crua i tangible realitat. Simulant una batalla heroica en pro de l’Estatut no poden ocultat que la dignitat de Catalunya rau només en la seva llibertat.
Post Scriptum, 26 de novembre del 2017.
Dissortadament, el temps ha demostrat que l’editorial conjunt de dotze diaris catalans apel·lant a la dignitat del país era una impostura per a alguns d’ells, com La Vanguardia, El Periódico o el Diari de Tarragona, veritables aparells d’agitació i propaganda de l’espanyolisme al servei dels poders fàctics i la perpetuació de la dominació política i l’espoli econòmic que exerceixen sobre el nostre poble.
Post Scriptum, 6 d’octubre del 2021.
Joan Ramon Resina, el proppassat 3 a Vilaweb, fa una reflexió sobre “La dignitat del Primer d’Octubre” de la qual val la pena retenir aqueixos paràgrafs: “Per l’independentisme els darrers quatre anys han estat una dissipació de forces enorme. Durant tot aquest temps, el debat –si la matusseria i l’insult groller poden caracteritzar-se de debat– ha girat entorn dels efectes més superficials del Primer d’Octubre: la repressió, la claudicació d’uns oportunistes disfressats de polítics, l’intent d’institucionalitzar la derrota del 27 d’octubre en lloc de la victòria del dia 1, el desànim encomanadís i la impaciència destructiva, la brega per gestionar els parracs autonòmics, etc. Tot això s’ha comentat fins a la nàusea; d’allò què no s’ha parlat gaire és de l’essència del Primer d’Octubre.”
Que enllaça amb aqueix altre: “El Primer d’Octubre s’ha volgut explicar per una causa concomitant, com ara la crisi econòmica del 2008 o la retallada de l’estatut el 2010, o per un estat d’ànim: “el català emprenyat”. Aquests epifenòmens formen part del moment viscut, en són indestriables. Però, mirat amb perspectiva històrica, el Primer d’Octubre apareix com un moment essencial de la història del país. Essencial, perquè el poble hi manifestà la seva essència, la declarà. I no sols pel resultat del referèndum, sinó sobretot pel fet de votar pesés a qui pesés. Bandejant tot altre interès, tota preocupació merament personal, i obrint un espai a l’epifania de la llibertat, a l’epifania d’un poble resoludament i completament lliure per un instant. Perquè allò que veié tot el món i féu tremolar l’estat espanyol era un poble exercint plenament la llibertat. Exercint-la no pas malgrat la violència que li oposava un opressor arraulit en les pròpies tenebres, sinó en virtut d’aquesta violència.
El Primer d’Octubre no fou ni podia ser una data resolutiva, en el sentit de fer aparèixer amb un conjur el règim que uns polítics poc escrupolosos havien promès d’instaurar en quaranta-vuit hores. Però tampoc no fou una acció simbòlica, en el sentit d’al·ludir a una realitat absent. I si fos cert, com s’ha dit, que el govern l’instrumentalitzà en una partida de pòquer, això sols acreditaria una deficiència alhora ètica i intel·lectual dels polítics. Protegint les urnes de la fúria cega de l’estat, el poble català no sols defensà el dret democràtic per excel·lència; féu una cosa més profunda: revelà la veritat íntima del país. I ho féu no pas amb una buida declaració de valors sinó transfigurat en pura voluntat d’ésser, en un “som i serem” més fort que cap voluntat subjectiva.”
I conclou amb aqueix raonament: “El Primer d’Octubre, per continuar amb una altra metàfora de Heidegger, és una clariana on de sobte es revela l’essència de la catalanitat.” Per acabar així: “Deia Francesc Pujols que l’esperit català reneix sempre, malgrat els seus pretesos enterradors. Si hi ha res que ens ensenyi aquest etern renéixer és que l’ésser de Catalunya és sempre proper, sempre a l’abast, encara que ens defugi perquè nosaltres el defugim per encalçar objectius de molt menys trellat. Un recorregut superficial dels darrers segles palesa que el país existeix amb més intensitat com més s’emmiralla en la seva essència, que participa més de l’ésser com més s’afirma en la dignitat. En aquesta, i no pas en un progrés més que discutible, rau el seu vertader tret distintiu. Anterior a la llengua i al dret, en què Prat de la Riba veia la prova del fet diferencial, aquest tret els garanteix tots dos. I ho és, d’anterior, perquè si la llengua és l’adveniment de l’ésser català, que recula i reneix quan semblava a punt d’extingir-se, sols hi ha llengua en tant que el poble se’n fa digne; en la mesura que pressent la dignitat i s’hi acosta tant com pot.”
Post Scriptum, 26 de novembre del 2022.
Avui fa tretze anys dotze diaris catalans publiquen un editorial conjunt sota el títol La dignitat de Catalunya demanant ponderació al Tribunal Constitucional preveient una sentència brutal retallant l’Estatut reformat al 2006. No va servir de res i alguns mitjans com La Vanguardia, El Periódico o el Diari de Tarragona han estat a l’avantguarda del contra-independentisme i al servei de l’ordre espanyol establert. Únicament poden defensar la dignitat de Catalunya els qui la volen independent, la resta és col·laboracionisme mesquí.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!