Jaume Renyer

Avui al vespre Anna Figuera Raichs (Agramunt, 1974) -periodista i professora a la Universitat Ramon Llull- presenta el seu llibre “Jordi Pujol i els jueus. Construir la terra promesa” (Pòrtic, 2011) a la llibreria Bertrand de Barcelona.

Més de dues-centes persones han assistit a l’acte (un fet significatiu per si mateix atès l’antisionisme imperant a Catalunya) per escoltar les intervencions previstes durant més de dues hores. Josep Cuní ha introduït a l’autora i als intervinents, que han estat Jordi Pujol i Shlomo Ben Ami.

Aquest llibre és un assaig que recupera el pensament polític no solsament de Jordi Pujol sinó d’una generació de catalanistes que durant el llarg túnel del franquisme van veure en el renaixement d’Israel una esperança pel poble català. L’antic president de la Generalitat ha ofert als assistents unes reflexions brillants que demostren el seu bagatge intel·lectual: referències a les concepcions filosòfiques sobre l’origen de les nacions i valoracions des del punt de vista de cristià, catalanista i europeista sobre la coexistència amb la judeïtat. No ha equiparat en cap moment ni el caràcter excepcional del poble jueu amb la singularitat catalana, ni la seva personalitat amb la de Ben Gurion, però ha deixat anar alguns consells pensant en el cas català: el perfum sense l’envàs s’acaba evaporant. La seva predilecció envers al poble jueu i la defensa del dret d’Israel a una existència segura no està exempta de crítiques a polítiques governamentals dels successius executius israelians a l’hora d’enfocar la resolució del conflicte amb el món àrab. Fins i tot en aquest cas ha demostrat ésser un polític pactista.

Shlomo Ben Ami, antic ministre d’afers exteriors d’Israel, va fer també una intervenció d’alt nivell, demostrant un profund coneixement de la realitat espanyola i catalana i les seves relacions amb el poble jueu, en el passat i en època contemporània. De les moltes consideracions que ha deixat anar m’ha fet pensar la que assenyala els punts de contacte entre el nacionalisme jueu i l’alemany: ambdós han sobreviscut molts segles sense estat propi gràcies a una concepció ètnica de la nació que els va permetre coexistir fins a la culminació del genocidi nazi, percedit pel racisme anti¡jueu que es va congriant a partir de l’època que Alemanya esdevé una nació-estat a mitjans del segle XIX. La seva intervenció valdria la pena ésser editada ja que per si sola és una conferència magistral.

Post Scriptum, 11 de març del 2011.

Francesc Abad ha fet una crònica de l’acte que enllaço pel seu interès.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!