Jaume Clotet Planas, periodista i historiador, ha publicat avui al diari El Punt un article amb aquest títol (http://www.elpunt.cat/noticia/article/-/-/57153.html) en el qual descriu, de manera elegant i sòbria, la conducta heroica de molts ciutadans europeus que van ajudar els jueus perseguits pels nazis i els seus col·laboradors:
“Fa unes setmanes, en un article colpidor publicat al diari Avui, l’escriptor Melcior Comes es referia als crims dels nazis durant la II Guerra Mundial, però fent especial atenció a la col·laboració de milers de ciutadans d’altres països en el genocidi dels jueus. Molts ucraïnesos, croats, francesos, italians, finesos o lituans van col·laborar activament en la construcció del Tercer Reich i van participar en l’assassinat industrial de desenes de milers de jueus. Menys enginyosos que els seus amos alemanys, llurs mètodes eren més bàrbars i per això més terrorífics, perquè tot sovint els assassinats anaven precedits de violacions, tortures i mutilacions.
Aquell article em va reobrir la ferida permanent que porto al damunt des que vaig conèixer aquesta part de la història europea. Per això, per guarir-me una mica a mi mateix i posar una mica de llum enmig de tanta tenebra, voldria recordar alguns fets extraordinaris que van passar durant aquells anys en aquell immens escorxador que era Europa. Em refereixo als justos entre les nacions, a les persones que es van jugar la vida per salvar alguns jueus de la mort segura a les cambres de gas. Alemanys, polonesos, ucraïnesos o lituans, però també grecs, irlandesos, brasilers o japonesos, van participar en el salvament de centenars de jueus que van refer les seves vides i viuen, alguns encara avui, en llocs segurs com Israel o els Estats Units.
Una història increïble
La immensitat del seu heroisme només s’entén en la seva plenitud quan es reviuen els casos concrets. Per exemple, amb la història increïble del matrimoni polonès format per Alfreda i Boleslaw Pietraszek. Aquesta parella, gran i sense fills, vivia al poble de Ceranow, on gestionava una granja de cent hectàrees. Eren persones educades i tenien un profund sentit patriòtic polonès. Després de la invasió nazi del país, els Pietraszek van recollir i amagar a la casa i als graners refugiats jueus, molts dels quals fugien del proper gueto de Sokolow Podlaski. En total van acollir 18 persones, algunes durant més de dos anys. Alguns veïns estaven al cas de la gesta quasi suïcida dels Pietraszek i els ajudaven amb aliments i roba d’abric.
El moment més dramàtic d’aquesta història real fou durant un escorcoll de la granja per part d’una patrulla alemanya. Un nadó es va posar a plorar i la seva mare, per evitar que tot el grup fos descobert i assassinat, el va ofegar amb un coixí. Va ser l’única víctima mortal d’aquest terrible succés. Vist en perspectiva, segurament l’acció desesperada d’aquesta mare resulti incomprensible avui, però la tragèdia dels jueus va ser tan immensa, la seva degradació humana va arribar tan avall, que es van fer autèntiques barbaritats per sobreviure i evitar la destrucció absoluta de tot un poble.
Després de la guerra i d’haver sobreviscut al terror nazi, Alfreda i Boleslaw van patir el terror roig. En primer lloc, el govern comunista i titella de Moscou els va prendre les terres en el marc d’una reforma agrària. Més tard van haver de fugir del poble després de més de vint intents de robatori, en un dels quals Boleslaw va resultar ferit greument. S’havia sabut que durant la guerra havien allotjat jueus i l’antisemitisme polonès, molt fort en aquells anys entre les classes més baixes de la societat, associava inevitablement la presència de jueus a la presència de diners. Precisament, en un gest que els ennoblí encara més, el matrimoni polonès havia refusat les joies i els diners que els refugiats els havien volgut donar al final de la guerra com a compensació. El matrimoni Pietraszek va morir en l’absoluta pobresa l’any 1965.
Anys després, i a petició dels jueus que van salvar la vida gràcies al matrimoni Pietraszek, Israel els va reconèixer com a justos entre les nacions Aquest reconeixement oficial de l’estat d’Israel homenatja les persones no jueves que van salvar jueus perseguits pels nazis, sense esperar res a canvi i jugant-se la pròpia vida. A Polònia, les autoritats alemanyes d’ocupació castigaven amb la mort tota persona que allotgés o amagués refugiats jueus. Desenes de milers de polonesos van morir per aquesta raó. En total, més de 20.000 persones de mig centenar de països han estat reconegudes com a justes entre les nacions. Totes elles, juntament amb les persones que van poder rescatar de la mort segura, són l’únic punt de llum al qual ens podem agafar nosaltres per superar aquella immensa barbaritat.”
Justament, el setmanari El Temps número 1307, corresponent al 30 de juny d’enguany, està dedicat a analitzar el paper dels col·laboracionistes dels països europeus que van fer possible que el genocidi contra els jueus arribés a les proporcions que va assolir. Aquestes publicacions -excepcionals en el panorama mediàtic català- ens haurien de fer reflexionar i adoptar una posició crítica i amb perspectiva històrica sobre les causes i els efectes de la judeofòbia.
Personalment, m’ha agradat la lúcida reflexió que Ignasi Carnicer va publicar al bloc de l’ARCCI (http://arcci2007.blogspot.com), el 26 de gener de l’any passat: “La memòria de la bondat.
Jerusalem és una ciutat on és difícil rescatar l’excepcionalitat d’un símbol, per tants que n’hi ha. El Jardí dels Justos és el lloc, dins del memorial Yad Vashem dedicat a la Shoà, destinat a recordar aquells gentils, no jueus, que van ser justos amb els jueus, que van arriscar la seva vida per salvar la vida d’un perseguit, la vida d’un jueu. El Yad Vashem és visita indispensable, hi són recordats els noms de les persones martiritzades, milions…. poca cosa es pot dir al final de la visita, com tot horror interioritzat, és a dir entès, esdevé comprensiu i incomprensible, comprensiu en les seves formes, en la seva materialització, incomprensible en el seu sentit conceptual, més enllà de qualsevol sentit humà.
No hi ha muntanya més dolorosa al món que el Yad Vashem, ni lloc on s’amuntegui més angoixa, tanmateix, damunt d’aquest memorial que recorda l’horror i la maldat més extremes, per damunt d’aquest trenca-cor hi ha el Jardí dels Justos, dels gentils que van escriure històries de bondat. Enteneu el simbolisme ?. La bondat està per damunt de l’horror, té encara més sentit recordar allò bo que allò dolent, fins i tot una mica de bondat és superior a molta maldat. Una altra lliçò de Jerusalem, la importància de recordar no tan sols la maldat i la bondat, sinó de col·locar aquesta en un pla superior moral i ètic”.
Post Scriptum, 8 de juliol del 2009.
Seguint les indicacions d’Ignasi Carnicer recomano la lectura del l’obra de Gabriele Nissim, “El Jardín de los Justos”, Kailas Editorial, Madrid, 2001, sobre la vida de Moshe Bejski, qui va idear la construcció del Jardí dels Justos.
Post Scriptum, 14 d’abril del 2020.
Un dels catalans distinguit amb l’honor de just entre les nacions a Yad Vashem és Manuel Valls de Gomis, militant d’Estat Català i després del Front Nacional de Catalunya, resistent contra l’ocupació nazi i condecorat pels serveis prestats als exèrcits francès, anglès i nordamericà.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!