El foc crema a Benirràs, a Eivissa, un lloc meravellós i enyorat que sempre tinc present a la memòria.
Fa poques setmanes el foc d’estiu va cremar els pinars a prop del Mèdol, a Tarragona, ho vaig veure amb els meus ulls mentre que les flames de Benirràs les veig amb les imatges dels meus records. En un i altre cas, quan la terra es crema el sentiment de pèrdua col·lectiva es fa present: les autoritats visiten els llocs afectats, els veïns se’n planyen i miren de refer el mal sofert i a tots plegats ens predisposa a col·laborar en la reconstrucció de l’indret cremat.
La tasca de reforestació amb espècies autòctones més resistents als incendis que els pins que han envaït els espais que abans eren alzinars o rouredes hauria de ser una prioritat o només de les administracions sinó de la ciutadania. Una de les coses que més m’ha impressionat d’Israel és la tasca continuada de reforestació del país que han dut a terme des d’abans de la seva constitució com a Estat independent l’any 1948. Plantar un arbre a la memòria d’algú estimat o honorat és un acte de prestigi, un gest que dignifica i millora la comunitat tot perpetuant-la.
A casa nostra, he assistit alguna vegada a replantades d’arbres amb els meus fills, l’ambient entre els voluntaris era carregat de bonhomia i intencions saludables. Recuperar el paisatge després del foc és un acte de civisme i de generositat col·lectiva envers l’entorn que ens identifica com a persones -a vegades- i com a poble, sempre.
Post Scriptum, 29 d’agost del 2023.
Joan Vicenç Lillo, va publicar el proppassat 24 d’aqueix mes al Diari de Balears aqueix interessant article: “Incendis forestals, crim i càstig”:
L’estiu passat i, per ara, el d’enguany, a Mallorca les muntanyes no han patit gairebé incendis forestals i la majoria s’han produït sobre superfícies agrícoles. No cal recordar que aquests dos anys, 2023-24 han estat dels més secs i calorosos que es recorden. Amb una climatologia mediterrània acusada en els seus extrems, estius secs i calents, les àrees forestals han patit un estrès hídric accentuat que les converteix en blanc fàcil d’intencionalitats criminals, negligències o accidents provocats per l’home. A més a més, enguany hem d’afegir una estesa mai vista de brancam i arbres caiguts en una bona part de la Serra de Tramuntana per mor de Juliette. Tot plegat un escenari realment tenebrós a l’hora d’imaginar un incendi forestal. En canvi, molts d’antics professionals dels operatius forestals de l’illa recorden pocs anys tan tranquils com aquests dos darrers.
A Eivissa, per causes que es desconeixen (mai hauria de ser així), hi ha hagut un nombre important de focus que s’han iniciat i han afectat sobretot zones agrícoles, encara que també de forestals. Gràcies a operatius eficients en mitjans humans i materials d’extinció, aquests incendis han estat sufocats aviat.
En canvi a Grècia, Algèria, Tunísia, Canadà, Tenerife… els incendis han estat devastadors tant en extensió de superfícies afectades com en intensitats i conseqüències mediambientals, també de vides humanes. L’aportació que aquestes cremes han significat en forma de fum per l’empitjorament de les condicions atmosfèriques en relació al canvi climàtic han estat d’escala planetària i l’empobriment dels boscos ja castigats per anteriors episodis, especialment a la conca mediterrània, seran molt greus i mals de curar.
Desconec les causes que provoquen tants incendis forestals al Canadà. Imagino que una part, pocs, deuen ser provocats per llamps i que la propagació per crear focus secundaris deu ser facilitada pel tipus de coníferes que formen els seus boscos, on les pinyes gràcies a les condicions tèrmiques que generen els mateixos incendis són llançades incandescents fins a zones allunyades encara no cremades generant alhora nous focus.
Cal creure que al Canadà existeix una escola forestal prou professionalitzada i especialitzada en la gestió dels seus boscos, incloses les mesures preventives per evitar la propagació dels incendis i amb mètodes igualment avançats d’alta tecnologia a l’hora de combatre’ls per extingir-los. Què falla, idò?
En canvi a l’àrea mediterrània que coneixem molt bé i agafant com exemple el territori grec, sabem molt bé com és el canvi estiuenc de la vegetació, però també coneixem molt bé per casos concrets i seqüències històriques, que existeixen autèntics piròmans i incendiaris arrelats al territori, així com una propensió a la imprudència en relació a les cremes de vegetació tan habituals en el món agrícola i forestal.
Personalment crec que la pedagogia realitzada els darrers anys per part de l’administració forestal pròpia, amb l’ajuda d’una legislació cada vegada més avançada en la idea de reduir l’ús del foc per a l’eliminació de la vegetació, així com la base important del sentit comú de la població, és qui ha permès que estiguem vivint una treva a diferència d’altres regions. Cert que en qualsevol moment en unes condicions tan adverses ens podem afegir als drames i tragèdies que pateixen altres territoris, ho sabem i ho tenim ben present a tota hora. És per això que la investigació de les causes és tan important. Cap ni un dels incendis que es provoquen, per petits que siguin, no haurien de quedar sense aclarir, i en els seus cas, sense castigar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ens cal mes vigilància als boscos i sobretot mes prevenció, però sembla que no hi han prou recursos ni idees per dur-ho a terme, mentrestant, cada estiu estem dins la ruleta de a qui li tocarà patir-los. Pel que fa als culpables, sempre que se’ls puguin identificar, haurien de tenir un judici ràpid acompanyat d’un enduriment de les penes. Es curiós que durant una llarga temporada hem pogut seguir el serial dels partits polítics sobre l’incendi d’Horta de S.J. i en canvi als incendiaris, que son els veritables culpables de les morts i de les pèrdues animals i vegetals, no s’en sàpiga res.