L’Executiva Nacional de Solidaritat Catalana per la Independència ha acordat sotmetre a la consideració de tots els adherits aquest document de caràcter estratègic a fi efecte d’establir les línies polítiques a seguir als propers anys. Les aportacions que s’hi facin seran debatudes a l’assemblea nacional prevista per a la tardor vinent.
1.- Ara fa un any naixia Solidaritat Catalana per la Independència fruit d’una conjuntura històrica: la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut del 2006 suposa la liquidació des del poder espanyol de tota autonomia viable, la manca de resposta política a aquesta involució per part dels partits integrats a l’ordre establert i l’emergència d’un sobiranisme cívic en vies d’esdevenir sociològicament majoritari a Catalunya.
2.- En el cas de Sl, el pas de coalició electoral a projecte polític ha estat distorsionat per la deserció del seu principal referent mediàtic (Joan Laporta) i les dificultats per assentar una organització estable i alhora participativa després de l’aluvió de voluntats que van respondre a la crida inicial de Solidaritat. El resultat del 28-N va ser bo, el del 22-M no tant, degut que l’electorat no té encara una percepció clara sobre quina és la raó de ser de SI i quina novetat aporta al panorama existent fins ara. Les característiques específiques de les eleccions municipals –que requereixen projectes polítics llargament treballats als diferents municipis- i l’implacable silenciament de SI per part de la pràctica totalitat de mitjans de comunicació convencionals són factors que ajuden a explicar el discret resultat electoral del maig passat.
3.- La incapacitat del govern presidit per José Montilla a l’hora de donar una resposta coherent -ultra la claudicació- a la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut del 2006 va precipitar la fi del tripartit, el retrocés electoral de les forces que l’integraven i l’inici del declivi de l’hegemonia ideològica del progressisme banal i anacional (català) que atenalla l’esquerra autòctona des de fa quaranta anys. L’absència d’una alternativa independentista conseqüent ha propiciat que el recanvi al tripartit hagi estat la tornada al govern autònom i a la majoria d’ajuntaments, (significativament el de Barcelona), de la coalició CIU, aquest cop però amb una base electoral que reflecteix el creixement independentista.
4.- Aquest tombant pot obrir una nova etapa on el patriotisme i el republicanisme tornin a impregnar de forma majoritària -com als anys trenta del segle XX- l’espai públic català si sabem relligar el sentiment de pertinença a una renovada catalanitat amb la construcció social de la nació emergent. El republicanisme és un espai de confluència on hi caben la majoria d’expressions democràtiques, des del socialcristianisme i el liberalisme al socialisme; és un corrent transversal que implica la preeminènçia de l’eix nacional en el debat polític, atesa la manca de poder polític –i l’escanyament financer, fruit de l’espoli fiscal- de les institucions nacionals per decidir sobre les qüestions decisives per al futur del país.
5.- Arran de la degradació d’Esquerra provocada des de la seva mateixa direcció, aquest partit ha perdut la condició d’únic referent independentista parlamentari després de les eleccions del 28-N, ha aparegut SCI i, després del 22-M, s’ha consolidat la CUP com a forca emergent a nivell municipal. Aquesta pluralitat independentista pot facilitar la recomposició del conjunt del moviment com a alternativa a l’autonomisme i als partits constitucionalistes, mitjançant un procés dialèctic i obert a la participació no solament dels militants enquadrats en aquestes opcions sinó de tot el conjunt de ciutadans que comparteixen l’anhel de llibertat i justícia per al nostre poble.
6.- El fonament sobre el qual hom pot articular una estratègia unitària és la prioritat que cal atorgar per davant de qualsevol altra enfocament tàctic a la resolució viable i favorable als drets nacionals del poble català del conflicte Catalunya-Espanya. Això comporta deixar de banda aliances amb el progressisme espanyol, ja sigui el reformista, ja sigui l’anticapitalista. Avantposar condicions sobre el model de societat futura a l’assoliment mateix de la independència és una actitud irresponsable que només afavoreix la perpetuació de l’ordre espanyol establert. I més quan no estem en condicions de decidir les qüestions que es puguin plantejar en aquest terreny, que hores d’ara es decideixen en exclusiva des de les institucions espanyoles, on resideix el poder polític real. La mateixa posada en pràctica dels plantejaments efectivament encaminats a la independència anirà perfilant quins sectors socials vinculen els seus interessos a un futur nacional en llibertat i quins s’aferren a l’ordre espanyol.
7.- Els valors democràtics que impregnaven el sistema constitucional i el dret català anterior a 1714 són la fonts d’inspiració del model d’Estat a bastir, que en tot cas garantirà el seu caràcter democràtic de manera real i efectiva. La radicalitat democràtica, la transparència i l’autoexigència permanent als seus representants de comportaments èticament exemplars han de ser marques definidores de l’independentisme polític, que l’ha d’acostar als amplis sectors socials que veuen la política i els polítics amb recel o fins i tot amb hostilitat, a causa de la profussió de cassos de corrupció i de comportaments èticament reprovables en el si d’una classe política incapaç de resoldre els greus problemes de la societat actual.
8.- L’Estat espanyol està immers en una crisi institucional i econòmica estructural, agreujant per aquest motiu l’espoli econòmic dels Països Catalans en unes proporcions insostenibles i fent cada vegada més arbitràries les condicions de la dominació política que l’ordre estatal exerceix en tots els camps. La gestió autonòmica de la dependència té els dies comptats i només hi ha opció per l’involució cap a l’integrisme espanyol o la independència.
9.- Aquestes circumstàncies possibiliten la reformulació de la causa de la independència sobre noves bases ideològiques, organitzatives i electorals. Aquesta tasca requereix la configuració d’un pol independentista que vagi articulant des del respecte mutu, el diàleg i la lleialtat als acords que es vagin adoptant uns objectius de consens que permetin a mig termini crear institucions nacionals unitàries a nivell municipal, socioeconòmic, polític i de projecció internacional.
10.- Aquest procés no pot estar condicionat pel ritme de les conteses electorals, però tampoc les pot obviar mentre es van succeint les convocatòries i encara no està constituïda una única candidatura independentista transversal amb l’ojectiu de proclamar la independència des del Parlament de Catalunya. Caldrà partir de la concurrència electoral entre diferents formacions independentistes en un procés de confluència estratègica basat en uns punts mínims compartits.
11.- El conflicte polític català abasta tota la comunitat nacional englobant els diferents territoris històrics i desbordant els diversos àmbits polítics específics que l’integren. La política de discriminació lingüística contra el català és la mateixa a València, a Mallorca que a la Franja de Ponent i forma part d’un sistema de dominació política que abasta tots els àmbits de la vida social i econòmica, conseqüentment el pol independentista, partint dels diversos marcs polítics territorials ha d’anar congriant un projecte –gradual i viable- que tingui en compte la totalitat de la nació.
12.- Solidaritat Catalana per la Independència ha d’esdevenir el catalitzador d’aquest pol independentista. El seu treball polític ha d’anar encaminat de manera prioritària a la suma de voluntats que permetin traslladar a les urnes l’independentisme sociològic, que diverses enquestes ja mostren com a majoritari entre la població del Principat de Catalunya. Sense afany de protagonisme, ni personal ni col·lectiu, amb generositat, SI ha de procurar que totes aquelles persones i organitzacions que aposten per una estratègia política de declaració d’independència basteixin un projecte polític ampli, integrador, rigorós i amb voluntat de representar políticament la majoria del nostre poble i liderar el trànsit cap a la independència nacional.
13.-Un primer pas en aquesta direcció pot ser la creació d’un Fòrum de Debat Nacional obert a totes aquelles persones i col·lectius que vulguin participar de la construcció d’aquesta alternativa estratègica i que assumeixin voluntàriament i honestament el compromís de la vinculació col·lectiva als acords que gradualment es vagin adoptant fent camí cap a la independència.
A Barcelona, el 8 d’agost del 2011
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!