De boca d’alguns familiars he sentit el relat de com van viure l’ocupació de Barcelona per les tropes franquistes, demà farà setanta anys. Les seves experiències de vida, les anteriors a aquesta data i les que visqueren amb posterioritat, mostren fins a quin punt en va ésser de traumàtica aquesta ruptura en la mentalitat col·lectiva dels catalans.
Les repercussions psicològiques d’un trauma col·lectiu d’aquesta magnitud estan poc estudiades, sabem que el franquisme ha estat l’intent (reeixit) més brutal per imposar violentament una variant integrista de l’estat-nació espanyol. Una violència estructural persistent com la viscuda, sobretot en els primers anys de la dictadura, ha deixat seqüeles profundes en l’autopercepció de la pròpia catalanitat. Els pobles durament castigats (com les persones individuals) interioritzen la punició i les causes que l’han provocat. Pierre Bordieu, en les seves reflexions sobre la dominació, conclou que aquesta consisteix a imprimir en l’esperit dels dominats l’adhesió a aquesta condició.
En les darreres setmanes un seguit de persones rellevants de la vida cultural catalana han posat en evidència l’autodegradació de referents col·lectius que hom identifica amb la catalanitat: El músic Pep Sala declarava a La Vanguardia, el 23 de desembre de l’any passat, que “Catalunya s’estima poc a ella mateixa, també en la música”. L’escriptora Patrícia Gabancho escrivia un article a El País, del 15 de novembre de 2008, titulat “La sutil degradación del comercio barcelonés” que “la calidad del comercio nos dice cómo Barcelona se trata a sí misma, ni se quiere, ni se mima: se explota”. El gastrònom Jaume Fàbrega publicava al seu bloc “Bona vida”, l’apunt”Cuina nacional”, en data 11 de desembre proppassat, que “a Catalunya hi ha un fenomen únic a Europa: el menyspreu per la pròpia cuina”. I en el terreny polític, Jordi Pujol, acompanyat per Quim Monzó, denunciava als mitjans la degradació premeditada del llenguatge periodístic en català.
Els defensors de l’ordre existent, dominació econòmica i política inclosa, presenten la realitat social i cultural de la catalanitat com una situació natural, que seria una ingerència antidemocràtica modificar des dels poders públics i aquesta impostura ha estat assumida de fet fins i tot per partits que s’autodenominen sobiranistes. Només cal observar el llenguatge políticament correcte de la classe política per comprovar la llarga durada dels efectes derivats d’aquella ocupació militar d’ara fa set dècades.
Acumular les energies necessàries per invertir aquesta dinàmica autodestructiva requereix una voluntat i un esforç col·lectiu que només es pot generar des d’un projecte polític de construcció nacional, amb fets i no amb paraules. Aquest 2009 hi haurà una sèrie de test per avaluar el moment històric en que es troba la catalanitat: finançament, sentència sobre l’Estatut, eleccions europees, crisi socioeconòmica estructural.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!