No és pas casualitat que els membres de la família reial estiguin permanentment associats a activitats lúdiques i esportives, una manera de caure simpàtics (“campechanos”, en la terminologia borbònica oficial). Tampoc és cap improvisació que molts esportistes olímpics siguin espanyols de conveniència, nacionalitzats cuita i corrents i a cop de talonari. Ni tampoc que molts catalans d’origen siguin fervents conversos a la “rojigualda”. El projecte nacional espanyol necessita (i ho està aconseguint) treure’s del damunt el complex d’inferioritat que arrossega secularment, i compensar la seva mediocritat cultural i econòmica amb una exhibició de múscul. I el múscul l’extreu de les colònies interiors, bàsicament dels Països Catalans, doblement espoliats: fiscalment i esportivament.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Deia un entrenador del Barça anomenat HH que el seu equip guanyava sense haver de baixar de l’autobús. Al Barça no sé si mai li ha passat però als espanyols segur que ara si. Crec que les properes olimpiades xineses ja no s’arribaran a fer i donaran directament les medalles a Epaña. Ja tinc els coets a punt per celebrar els seus èpics triomfs.
També els pagaven la nòmina a l’alt estat militar suec -farcit de noruecs- en 1904, quan Noruega decidí d’independitzar-se i aquests no feren ni un moviment de sufocar l’acció segregacionista. Evidentment, i en contraposició, els escandinaus -en general- estan prou civilitzats.
Cordialment.
Els espanyols bàsicament només ens volen per pagar impostos i perquè obtinguem èxits esportius per a Espanya. Pel que fa a la resta ens rebutgen en gairebé tot.