Avui fa trenta anys jo en tenia just vint-i-tres i feia el soldat (ras, ja que no em vaig voler apuntar a les milícies universitàries) a una companyia de l’agrupació de tropes destinada al Cuartel General del Ejercito, a la plaça de la Cibeles de Madrid.
No hi havia soldats bascos en aquell destí, però sí que n’érem molts de catalans. El meu amic i company d’estudis, Pere Fabra -actual factòtum de la UOC- també rondava per allí, entre d’altres. Als “polacos” no ens tenien mal vistos, ens utilitzaven per tasques d’oficina bàsicament i érem observats amb distància sense les mostres de catalanofòbia d’ara. Catalunya encara tenia un cert prestigi com a referent de prosperitat, modernitat i cultura en aquell Madrid que no era la megalòpolis que coneixem avui.
Quan vaig arribar a aquella caserna de Madrid em vaig sentir afortunat, als vespres podia voltar per la ciutat fent la meva amb el passi de “per nocta” que fàcilment atorgaven als que podíem espavilar-nos a dormir fora a càrrec nostre. La pressió mediàtica -El Imparcial, El Alcazar- era diària i hom podia percebre un ambient advers a les autonomies, al nacionalisme basc i a les expectatives de canvi entre els sectors socials i polítics tardofranquistes, molt influents a la capital de l’Estat.
La tarda del dilluns 23-F, cap allà les sis, vaig sortir de la caserna normalment i quan era a casa d’uns familiars que m’acollien la meva mare em va trucar angoixada per fer-me saber que la ràdio anunciava l’assalt d’una colla de guàrdies civils al Congrés dels Diputats. L’emissora que vaig sintonitzar estava donant lectura al ban que Milans del Bosch havia ordenat fer públic a València. Si era un cop d’estat, què podia de fer ? Desertar, cap a on, amb l’ajut de qui ? Vaig optar per no anar a la caserna, ningú tampoc em va reclamar, i esperar a entrar de guàrdia a primera hora del matí. Al veïnat ningú es movia, al carrer no hi passava ningú, tothom escoltava les ràdios i la TVE, com jo. Personalment, no vaig ésser testimoni de cap fet excepcional però aquell dia i l’endemà els rememoro com si fossin ahir.
No vaig poder dormir gaire fins que l’endemà a les set del matí formava com un clau al pati de la companyia. La sensació que transmetien els comandaments era de desgavell, semblava que el cop havia fracassat però encara no estava tancat l’episodi. L’oficial que ens manava va fer-nos una arenga neutra i vaig aparellar-me com a company de patrulla a un xicot valencià que portava les quatre barres a la corretja del rellotge i havia militat al PSPV. A més, duia amagada una ràdio petita des de la qual escoltàvem les notícies durant tota la jornada. Al vespre va arribar el cotxe del capità general de València per presentar-se davant el cap d’Estat Major de l’Exèrcit i ésser arrestat immediatament. El cotxe de Milans es va aturar a prop nostre, un general l’esperava a peu pla i se’l va endur endins sense creuar paraula.
La resta de la nit va passar enmig d’una estranya calma no exempta de tensió. Com els mesos que van seguir, amb atemptats d’ETA contra militars que van colapsar la capital uns quants cops, el suïcidi del general Marcelo Aramendi al seu despatx, les manifestacions de l’extrema dreta alentant els militars a un nou intent. Tot l’any 1981 el vaig passar a Madrid, als matins vivint l’ambient de la caserna i una tarda a la setmana assistint al seminari del departament de Dret Administratiu de la Complutense que dirigia Eduardo García de Enterría on pescava alguna de les qüestions que debatien a la comissió d’experts sobre autonomies que el govern de la UCD havia posat en marxa per establir un pla de reformes que tranquilitzés el poder fàctic militar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!