Dia gris, fred, boirós. Per acabar un cap de setmana casolà opto per donar una volta per les muntanyes de Prades. De bon matí agafo el cotxe i faig via cap a La Selva del Camp, Vilaplana i carretera amunt fins a la Mussara.
La carretera estreta s’obre camí enmig de la boira, revolts i pujades deixen veure a banda i banda pins migpartits per la ventada de fa quinze dies.
M’aturo de tant en tant per carregar troncs de mida apta per a la meva vora de foc, ja pensant en la tornada de cap al vespre. Arribo al trencant que porta al poble abandonat de la Mussara, des d’on els dies clars permeten veure un vista magnífica sobre tot el Camp. Feia molt de temps que no hi pujava, avui no es veu res, però amb els ulls del cor revisc moments passats feliçment en aquests indrets.
La boira fa la solitud més acollidora, gairebé no hi ha excursionistes, faig gana caminant pels camins dels voltants fins a les dues tocades, l’hora d’anar fins a La Febró per veure si és obert a La Perdiu. Quatre taules a tocar del foc a terra, ajudo a una de les comensals a atiar la flama mentre arriba el conill a la cassola. Hores vagaroses en un racó d’aquestes muntanyes nostrades, gaudint de la calma abans dels dies de fúria.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
…això de La Perdiu. Fa mig any vaig descobrir la Mussara tot pujant a peu des de Vilaplana, magnífica. Darrerament tinc una flaca per les muntanyes de Tarragona: Llaberia, Montsant, Cardó…A més d’un li poden semblar poca cosa comparades amb el Pirineu mitic i emblemàtic, però tenen un encant impagable: pots caminar hores i hores en la més absoluta solitut, tot i descobrint uns paratges de somni.