Aquests dies circulen entre els cercles “progressistes” espanyols, i també catalans, escrits en suport del jutge Baltasar Garzón ara que està processat sota l’acusació de prevaricació en relació a la reobertura de causes judicials relatives a crims perpetrats durant la guerra del 1936-1939 i el franquisme.
D’entrada, distingir entre jutges progressistes i els que no ho són, atribuint als primers una presumpció d’equitat en l’exercici de la seva funció, és un error de plantejament polític i demostra la manca de rigor jurídic dels qui així argumenten. Un jutge, progressista o no, ha de ser equànime, ponderat, actuar amb estricta subjecció al dret i no en funció de conjuntures polítiques. La trajectòria professional de Baltasar Garzón és erràtica, significada per actuacions poc fonamentades jurídicament que, per contra, han tingut gran projecció mediàtica i repercussió social. Les seves reiterades actuacions contra el moviment basc d’alliberament nacional -o contra l’independentisme català l’any 1992- li han valgut per guanyar notorietat a la societat espanyola. Certament, les acusacions de que és objecte i les actuacions judicials en curs aparentment tampoc semblen prou ben motivades en termes legals. En tot cas, tan la trajectòria de Garzón com el procès de que és protagonista passiu responen al nivell de prestigi moral que exhibeix actualment el conjunt del sistema judicial espanyol.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
cert Jaume, i no entenc com hi ha qui encara fa campanya activa en defensa d’un personatge que ha perseguit l’independentisme al nostre País.
En este cas, que els seus enemics siguen també els nostres enemics no implica que ell es convertisca en el nostre amic, ni de bon tros.
Benvolgut Jaume,
El principal enemic de Garzón és Garzón. La seva trajectòria, com bé assenyales, és erràtica i poc coherent, i ell, probablement és víctima del seu afany de notorietat. I és una pena, perquè la seva iniciativa de perseguir judicialment el franquisme pot quedar afectada negativament.
A la compareixença que vaig fer al Parlament per a la Llei del Memorial Democràtic, vaig proposar que, en comptes d’edificis bonics i ajuts per investigadors, el que havia de fer el govern de Catalunya era contractar prestigiosos buffets d’advocats estrangers per tal de fer una acció com la que Garzón féu en contra de Pinochet. Aquest potser hauria estat un camí correcte. La mediocritat de la nostra classe política va propiciar que la meva proposta (bé, no exactament meva, sinó que compartida per molta gent) acabés a la paperera de la història nacional.
Potser sí que hauríem de fer una col·lecta perquè algún Garzón assenyat de fora sol·licités l’extradició de Fraga, Martín Villa o alguns borbons.