Enllaçant amb l’apunt la guerra de Rússia contra Geòrgia i el pacifisme arbitrari, hi ha alguns aspectes d’aquest conflicte que convindria tenir en compte des del punt de vista del dret d’autodeterminació dels pobles.
Ara fa un any, Natàlia Boronat publicava al setmanari El Temps, el 30 d’octubre del 2007, un article titulat “L’antic paradís de la Unió Soviètica”, referint-se a l’autondenominada República d’Abkhàzia. Feia esment al paral·lelisme que els liders d’aquest poble caucàssic pretenien establir amb el cas de Kosovë, el país albanès que trobava empar per a les seves aspiracions independentistes al si de les Nacions Unides i el món occidental. Ha passat un any i les autoritats abkhazes (així com les d’Ossètia del Sud) han apel·lat a Rússia, i no pas a les Nacions Unides, perquè reconegui i empari (amb el seu exèrcit) la seva respectiva independència.
Aquesta mena d’apel·lacions al poder de Moscou recorden més a la crida que van fer els comunistes estalinistes txecs per acabar amb la primavera de Praga, ara fa justament quaranta anys, que no pas a la voluntat de veure reconegut internacionalment el dret d’autodeterminació d’abkhazos i ossets. Seguint el camí que han iniciat Abkhàzia i Ossètia del Sud només poden aspirar a un statuts similar al de Transnístria, la porció russòfona segregada de Moldàvia (l’estat-pària d’Europa) emparada únicament per la força militar de Rússia. El dret d’autodeterminació, que havia estat incorporat a la constitució soviètica, és de moment absent dels conflictes nacionals intercaucàssics estimulats per l’expansionisme rus.
Un segon aspecte que em sembla remarcable és l’ús que Rússia especialment fa del principi de dret internacional relatiu a la integritat territorial dels estats: no li reconeix a Geòrgia per poder protegir les dues repúbliques secessionistes, i en canvi se l’aplica si mateixa per reprimir de forma implacable la revolta txetxèna. La Declaració de les Nacions Unides de 24 d’octubre de 1970 sobre Principis de Dret Internacional referents a les relacions d’amistat i cooperació entre els Estats venia a ser un contrapès als Pactes Internacionals de drets econòmics, socials i culturals i als Pactes de Drets civils i polítics, ambdós de 1966, que feien un reconeixement universal de tots els pobles a l’autodeterminació.
La contradeclaració de 1970 protegeix de fet l’integrisme d’estat ja que puntualitza que no pas necssàriament el dret d’autodeterminació ha de desembocar en la creació d’un estat propi pel poble que el demana exercir. La protecció a la integritat dels estats s’aplica només a estats dotats de governs representatius de tota la població compresa dins del seu territori sense distinció de raça, credo o color. A la pràctica, l’ús que se’n ha fet d’aquesta, i altres normes de dret internacional, és purament arbitrari i depèn de la conjuntura i de les forces implicades en els conflictes. I així s’esdevé al Caucas, dissortadament.
Post Scriptum, 3 de gener del 2018.
Jesús Pérez de Viñaspre Txurruka va publicar a Nabarralde entre el 5 de setembre i el 27 d’octubre de l’any passat una sèrie d’articles exhaustius sobre el procés d’independència de la República d’Abkhàzia, el seu present, l’incert futur, l’aliança amb Rússia, la fraternitat perduda amb els circassians, les disputes frontereres amb els georgians i la situació de la minoria armènia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Benvolgut Jaume Renyer, no acabe d’entendre’l. Comenceu rememorant un article on dieu, els líders de l’auto-denominada República d’Abkhàzia pretenien establir amb el cas de Kosovë, un paral.lelisme respecte al reconeixement que les aspiracions albaneses trobaven al si de Nacions Unides i món occidental i un any després, la crida ha estat feta a Rússia. Cap comentari a l’evident frustració dels “autonomenats” Això sí, ja compareu ossètis i abkazes amb els comunistes stalinistes txecs de la primavera de Praga. És inacceptable la poca consideració que mostreu per l’altra opció manpresa per aquests pobles, als quals i amb prou mala llet, augureu un paper “transnístric”
Crec que qualsevol persona que hagi mirat, només per damunt, tot l’enrenou esdevingut a Geòrgia, d’ençà la desfeta soviètica, haurà pogut copsar el conflicte geopolític que comporta. Entrar en altres consideracions resulta molt tendenciós tal i com demostren les seues paraules senyor Jaume, i no precisament pel goig, la joia que produeix qualque fuita dels perseguits de llurs perseguidors sinó, per l’alienament que evidencia l’esquerra de la llibertat quan combrega amb allò més tronat de l’avantguarda occidental.
Kosovo és la base militar per excel·lència dels EUA a Europa, i ací encara hi ha alguns ex-comunistes penedits, que són els pitjors anti-comunistes que ens podem trobar, com qualsevol convers, que es creu que això és un reconeixement de llibertat dels pobles.
Kosovo és el protectorat dels EUA i de l’OTAN, i no cap poble que demanara empara a les Nacions Unides. Llegir comentaris com el de Renyer fan ganes d’enviar Esquerra a l’oblit més absolut. Però no ho faré, perquè tots sabem que Renyer no pinta res a Esquerra, ni crec que pinte res enlloc. Amb raó va ser el menys votat dels 8 candidats, i només era un florero de Bertran per omplir buit.
Free Abjhàzia! Free Ossètia!