Falten trenta dies per l’Onze de Setembre i els continguts de la mobilització d’enguany, pacte fiscal o independència, centren l’actualitat mediàtica.
De fet, el fals dilema és optar entre una reivindicació justa, però impossible, i una altra de difícil però imprescindible. CIU i ERC insisteixen a mantenir viva la ficció d’un pacte fiscal amb l’Estat quan saben que el govern presidit per Mariano Rajoy no pot ni vol procedir a un canvi estructural de la LOFCA per reduir l’espoli fiscal català. D’aqueixa manera defugen la seva part de responsabilitat en aqueix estat de coses i esquiven presentar-se a les properes eleccions, possiblement avançades, amb un programa independentista coherent i viable.
El sobiranisme cívic, ara per ara representat per l’ANC, es manté de manera congruent en els seus postulats fundacionals i es desvincula de la reivindicació tàctica -de curta volada- del pacte fiscal. CUP i SI, cadascú pel seu costat són els referents polítics, i potser també electorals, de l’independentisme. L’articulació d’una candidatura conjunta d’ambdues formacions tindria un efecte multiplicador i permetria bastir un únic pol rupturista democràtic d’alliberament nacional.