A la ciutat de Santiago de Santiago de Compostela hi ha un restaurant encisador a la rúa de San Pedro número 32 que combina la bona teca, l’ambientació rústica i la moderna gastronomia gallega.
Santiago, capital del país celta sotmès a un procés de cristianització i castellanització forçada des de fa segles, conserva indrets singulars on es perceben les formes de vida, de sociabilitat, de cuina, de parla i de psicologia col·lectiva autòctona que perviuen sota el pes de les pedres, l’espasa i la creu. Aqueixos instruments de dominació no han reeixit a esborrar del tot la identitat originària del país malgrat la llosa de la sepultura apostòlica. Un d’aqueixos llocs és A Moa.
L’establiment és al defora del casc antic, en un dels vells camins que menaven a la ciutat des de temps immemorials, distribuit en dugues plantes, a peu de carrer i al subsòl. Venint des del carrer l’entrada discreta dóna pas a un interior auster de pedra i fusta que s’obre a un pati interior feréstec i majestuós que hom pot contemplar tot gaudint dels àpats de la casa. La mestressa és una dona jove esvelta, bruna, garrida, que atén els comensals amb cura i dignitat d’amfitriona, només emprant el gallec com així consta al menú i a la carta de vins exclusivament de la terra. Aqueixa decidida autoafirmació de la pròpia identitat nacional m’atrau fins al punt d’imaginar-me mons invisibles a la meva percepció de foraster.
El local està acuradament decorat amb mobiliari modern d’arrel tradicional, m’atrau especialment el foc a terra on cuinen les viandes aromatitzant dolçament l’ambient. La música celta acompanya suaument la degustació de l’oferta gastronòmica. El servei dels plats a taula és volgudament pausat estimulant d’aqueixa manera el gaudi dels comensals, el tracte és exquisit i la manduca excel·lent i centrada en l’oferta tradicional del país: humus de castanya, carns de vedella a la brasa, pop a feira, peixos i marisc variats i aiguardents per acompanyar els postres.
Havent dinat, continuem la passejada pels voltants de la plaça de l’Obradoiro aturant-nos per escoltar una jove gaitera sota la volta de l’arc del palau que enllaça amb la catedral. La xicota s’assembla a Cristina Pato, ferrenya, de mirada profunda i ancestral com els sons de la seva música indòmita evocadora de la Galícia resistent. La mateixa sensació m’ha causat escoltar el trio improvisat de músics que actuen de franc per la clientela de la taverna “La casa de las crechas”, les dones pellroges que regenten el local ubicat a la Via sacra.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!