Jaume Renyer

Un dels atractius de la comunitat blocaire de Vilaweb és el poder accedir a apunts que ens retornen a vivències soterrades que un cop redescobertes il·luminen la nostra realitat quotidiana.

Aquest sensació la vaig experimentar tot llegint la “Bona vida”que ens regala Jaume Fàbrega. El 28 de juliol proppassat va publicar l’apunt “El foc a terra, una tradició més que mil·lenària“, que va portar-me la remembrança de la forma de vida rural en la que vaig criar-me, quan el quefer diari girava al voltant de la vora del foc  a terra, els àpats principalment.

A  casa sempre n’hem dit foc a terra, mai els castellanismes de xemeneia o llar de foc, com bé assenyala en Jaume. Atès que sóc del Camp de Tarragona tampoc hem dit mai clemàstecs com fan a la Catalunya vella. Això sí, la manduca que relata l’eminent gastrònom l’hi cuinàvem gairebé tota. El relleu generacional, o la crisi, ens ha fet retornar -encara que sigui esporàdicament- a la casa dels pares, a la Catalunya rural i, parcialment, a les formes de vida que n’eren pròpies. Tot resseguint els passos dels meus progenitors he retrobat l’espai vital de la vora del foc.

Post Scriptum, 10 de desembre del 2014.

Llegeixo a Le Figaro del proppassat divendres que a la regió d’Ile-de-France les autoritats han prohibit els focs a terra domèstics oberts, és a dir, sense la protecció de vidre aïllant, amb l’argument que contribueixen a la contaminació atmosfèrica. Desconec si les dades aportades pels responsables mediambientals són irrefutables i obliguen a adoptar una mesura excepcional com aqueixa que impacta d’una manera directa en una forma de viure tradicional del món rural que hom preserva també a les zones urbanes. Si una mesura similar s’implantés a casa nostra em sentiria trasbalsat en els meus hàbits més preuats: fer llenya al bosc, asclar-la al jardí de casa i cremar-la al foc a terra tot fent bullir l’olla o preparant les viandes. No vull ni imaginar-m’ho.

Post Scriptum, 27 de març del 2020.

En aqueixes llarges vesprades de confinament per causa del coronavirus, a sopluig a casa, encenc el foc a terra mentre a fora plovisca melangiosament. No sembla que siguem a la primavera, com si l’hivern s’allargués desavinent. Contemplo les guspires, les flames, les brases, aprofito per cuinar a la cassola, després m’encanto recordant la vida dels ancestres al voltant del foc. Vaig congriant plans per quan hagi passat la maltempsada, preveient com canviarà la nostra forma de vida i com ens afectarà com a poble.