ERC: turbulències postelectorals i qüestions de fons

El 21 de juny del 2007 vaig publicar aqueix article al diari El Punt sobre el moment que vivia ERC des del meu punt de vista crític amb l’estratègia de la direcció del partit. Els anys li han llevat actualitat però, personalment, continuo sostenint allò que vaig escriure:

“Les valoracions sobre els resultats obtinguts per Esquerra a les passades eleccions municipals ha generat una forta controvèrsia que s’ha afegit a d’altres debats oberts, (pactes de governabilitat, estratègia electoral, idoneïtat dels dirigents), sense que hores d’ara hi hagi propostes constructives a les qüestions plantejades. Mentre no arriben cal fer un pensament en relació a tres aspectes concrets: les causes de l’abstenció, la qüestió del dret d’autodeterminació i els canvis polítics en el marc estatal.

La renuncia voluntària a l’exercici del dret a vot és la somatització d’un mal col·lectiu, que no és altre que la dependència que pateix el país. La gent té la percepció que no podem decidir res substancial com a poble, que el seu vot no condueix a canvis reals. La retallada de l’estatut acordada a Madrid o la impotència del govern català davant el mal funcionament dels serveis públics estatals (rodalies, aeroports) en són dues mostres significatives però no les úniques.

La política fiscal i d’inversions de l’Estat, manifestament arbitraria en perjudici dels interessos catalans, ha estès la sensació d’indefensió davant la discriminació: cap decisió efectiva per corregir l’espoli fiscal que pateix el nostre país ha estat adoptada, ni tampoc cap mesura pal·liativa del dèficit d’infraestructures ha estat aprovada. Catalunya retrocedeix com a país per causes derivades directament de l’ordre polític i econòmic estatal.

Si no hi ha un projecte capaç d’invertir aquesta situació, la gent tendeix a inhibir-se, és per això que Esquerra només recuperarà els seus abstencionistes si ofereix una alternativa de vertebració social i nacional global clarament diferenciada dels altres partits. El PSC, tot i baixar en vots, manté la seva hegemonia perquè és l’únic projecte polític que estructura el país (de forma subordinada a l’ordre estatal), acumulant el màxim de poder administratiu, però mancat d’energies renovadores. El PP ofereix la provincialització total davant Madrid a canvi d’afavorir les elits econòmiques autòctones i CIU es debat entre governar Espanya o esdevenir la casa comuna del catalanisme.

La segona qüestió és com introduir el dret d?autodeterminació en el centre de l’activitat política d’Esquerra més enllà de la governabilitat. El dret a decidir és la idea-força que ha d’actuar com a revulsiu d’una societat que presenta símptomes de desestructuració. Escollir quin model polític i social volem tots els catalans, vells i nous, com a comunitat nacional és un repte de cohesió social i nacional amb una gran potencialitat mobilitzadora.

Per ERC apostar per formules intermèdies com el federalisme (del qual no en parlen ni els socialistes) és un camí que no du enlloc. L’únic catalanisme social viable és aquell que es pot fer a partir d’un poder polític propi, cal doncs que la reivindicació nacional passi al primer pla sense menystenir la gestió de la quotidianitat i sense que aquesta sigui excusa per posposar l’aplicació d’una estratègia independentista.

Finalment, pel que fa al marc estatal, el projecte de l’Espanya plural de Zapatero no s’ha concretat en canvis efectius i el Tribunal Constitucional pot donar definitivament per liquidada l’etapa autonòmica. Tampoc en el conflicte basc el PSOE ha concretat les expectatives inicials i ha actuat condicionat per la pressió del nacionalisme espanyol més reaccionari que s’oposa a tota formula de convivència plurinacional al si de l’Estat espanyol.

La ruptura de la treva per part d’ETA pot reiniciar un cicle de violència, l’incongruència del PSOE pot comportar el retorn del PP al poder i tot plegat, de retruc, pot suposar el bloqueig de mesures favorables als interessos col·lectius dels catalans. A ERC correspon la responsabilitat de saber oferir a la ciutadania, ja en les properes eleccions generals, una tercera opció que no sigui involució o manteniment de l’ordre establert. Existeix una dinàmica de dissociació Catalunya- Espanya en els terrenys econòmic, esportiu i mediàtic que cal saber canalitzar políticament davant un Estat enquistat en si mateix incapaç de resoldre positivament les contradiccions que arrossega històricament.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *