“Una de les notes positives del procés, a manca de concrecions pràctiques, consisteix en el ventall de refinades propostes teòriques que ha generat la qüestió secessionista en els àmbits de la filosofia política i del dret per part d’autors catalans. La darrera aportació, al meu parer fins ara la més solvent pel que fa a l’extens bagatge d’informació invocat i a l’audàcia del plantejament, és el llibre de Pau Bossacoma i Busquets Justícia i legalitat de la secessió, publicat per l’Institut d’Estudis Autonòmics la tardor de 2015.
Jo afirmaria, sense embuts, que el llibre de Bossacoma és el text més rellevant a escala mundial sobre la teoria del dret de secessió en contextos democràtics, una aproximació d’altra banda sovint menystinguda per part dels grans juristes o politòlegs, sigui perquè es tracta d’un problema que entenen que no els concerneix tenint en compte que treballen amb el rerefons d’un escenari de nacions estat que donen per descomptat, o sigui perquè fins ara no han parat esment al fet que el fenomen de la secessió es pugui plantejar en societats liberals democràtiques.
És la particularitat del cas català, una secessió en un principi en un marc constitucional democràtic, allò que provoca la innovació teòrica o es pot dibuixar, i en veritat cal dibuixar, una teoria general que legitimi globalment reivindicacions pacífiques i democràtiques com l’aspiració catalana de construir un estat plenament sobirà? Amb tota probabilitat, per bé que el relat de Bossacoma es presenta des de la segona perspectiva, potser la motivació primigènia, malgrat les objeccions que això pugui desvetllar, s’explica per la singularitat de la nostra situació, cosa del tot comprensible i justificable si admetem que tots som fills, fins i tot els acadèmics, de les nostres circumstàncies.
En síntesi, les idees exposades en el llibre Justícia i legalitat de la secessió parteixen d’una inextricable relació entre democràcia i reconeixement de la plurinacionalitat, traçat amb una mena de pacte originari que trasllada a la relació entre nacions el contracte social que les teories liberals han descrit sobre els individus i el seu consentiment en la formació del poder. Segons sembla suggerir Bossacoma, en un marc liberal democràtic, un dels pressupòsits de la legitimitat de la secessió d’una de les nacions consistiria en un incompliment d’aquest pacte originari de reconeixement nacional per part de l’altre o dels altres subjectes (vulneració del principi d’autodeterminació interna).
Aquesta voluntat de separació per part d’una de les nacions, en qualsevol cas, s’hauria d’expressar de forma democràtica incontestable a través d’una mobilització popular i d’un procés deliberatiu àmpliament majoritari i sostingut en el temps. La mobilització ciutadana o, com l’autor l’anomena, una revolució demòtica en la qual emergís el Nosaltres el Poble, permetria conferir legitimitat fins i tot a una secessió unilateral amb superació del marc constitucional preexistent com cada vegada sembla més el cas que exigeix el procés català.
La principal objecció que li faria a l’autor, doncs, i com ja he insinuat, és si no ha construït una teoria amb pretensions generals i normatives a la llum de les nostres especials condicions que gairebé no s’han produït mai en el dret i la política comparades: la d’una secessió en un estat suposadament liberal democràtic totalment blindat per la majoria de la nació dominant a través del seu sistema constitucional a negociar no ja la partició sinó ni tan sols els canals, com ara un referèndum, a través dels quals es podria esbrinar si existeix o no una majoria secessionista a Catalunya.
En qualsevol cas, encara que la motivació sigui autòctona (i no és estrany que el subtítol del llibre sigui Teoria de l’autodeterminació nacional des de Catalunya), és probable que l’aventura intel·lectual de Bossacoma tingui aplicació en d’altres contextos a mesura que es consolidi la idea que, si en democràcia es pot dialogar i decidir sobre tot sense coaccions i violència, també cal deliberar sobre els fonaments dels mateixos estats en el quals la democràcia es desenvolupa.