Aqueix és el títol de la ponència que he presentat avui a la sessió inaugural del Cinquè Fòrum d’actualització del Dret Local que organitza la Universitat Rovira i Virgili, enguany amb la col·laboració de l’Ajuntament de Salou. Els altres ponents han estat el catedràtic de Dret Administratiu de la Universidad de Córdoba, Manuel Rebollo Puig, el coordinador general de la Diputació de Barcelona, Xavier Forcadell i el professor titular de Dret Administratiu de la URV, Josep Ramon Fuentes. Aqueixes han estat, resumidament, més meves aportacions:
El règim local vigent a Catalunya després de l’aprovació de la Constitució espanyola de 1978 i l’Estatut d’Autonomia del 1979 és fonamentalment l’aplegat a les denominades lleis d’ordenació territorial del 1987. El contingut d’aqueix bloc normatiu està condicionat per la sentència del Tribunal Constitucional 32/1981, que va declarar inconstitucional la Llei del Parlament de Catalunya 6/1980, de transferència urgent i plena de les Diputacions catalanes a la Generalitat.
Aqueix pronunciament primerenc va estar condicionat pels acords fàctics posteriors al cop d’estat del 23-F del 1981 entre els quals figurava el manteniment de les províncies i la seva indisponibilitat per part de les assemblees legislatives de les comunitats autònomes. Per donar virtualitat jurídica a aqueixa imposició política el govern espanyol va recórrer a l’autoritat intel·lectual del professor Eduardo García de Enterría i aqueix va aportar la solució consistent en transposar al naixent ordenament constitucional espanyol la teoria alemanya de la garantia institucional de l’autonomia local, aplicada al cas de les províncies gràcies als estudis que en aqueixa matèria havia realitzat el seu deixeble Luciano Parejo Alfonso.
La STC 32/1981 va suposar la distorsió de la competència exclusiva en matèria de règim local que preveia l’Estatut d’Autonomia del 1979, va perpetuar la província com a administració local a Catalunya i va endarrerir el desplegament de la legislació emanada del Parlament de Catalunya en aqueixa matèria fins a després de l’aprovació de la Llei Reguladora de les Bases de Règim Local del 1985, renunciant a desenvolupar les competències estatutàries a l’avançada de la legislació bàsica estatal.
Les quatre lleis aprovades al 1987 foren: la Llei 6/1987, que establia l’organització comarcal tot reprenent la divisió establerta al 1936, la Llei 5/9187, que regulava el règim provisional de les diputacions provincials, la Llei 7/1987, que suprimia la Corporació Metropolitana de Barcelona i creava dues entitats sectorials de caràcter metropolità i finalment, la Llei 8/1987, que bastia un règim comú a tots els ens locals de Catalunya. La principal innovació desenvolupada a partir d’aqueix subsistema local català fou el Reglament d’Obres, Activitats i Serveis aprovat per Decret 179/1995, encara vigent avui dia, i si s’hagués fet complir tot exercint les facultats de tutela que pertoquen al Govern de la Generalitat sobre els ajuntaments a l’hora de crear ens instrumentals, l’impacte traumàtic de la LRSAL imposant la dràstica reducció d’ens de segon nivell no seria tan gran com ho és ara.
A més del ROAS, l’altra novetat positiva va ser l’any 1998 l’aprovació de la Carta Municipal de Barcelona, aprovada per Llei 22/1998, actualitzant el règim espacial implantat inicialment l’any 1960 per Decreto 1166 del govern presidit pel general Franco a instància de l’alcalde Josep Maria de Porcioles. La idea de les cartes municipals ja figurava plasmada a la Llei Municipal de Catalunya del 1933 amb la intenció d’oferir la possibilitat que els ajuntaments adoptessin un marc competencial flexible adaptat a les seves potencialitats.
Complementàriament a la Carta Municipal de Barcelona la Corporació Metropolitana de Barcelona, també aprovada per Decreto 3276 l’any 1974, institucionalitzava el nivell d’administració supramunicipal de caràcter metropolità. L’actual Àrea Metropolitana de Barcelona, creada per Llei 31/2010, consolida i potencia aqueixa realitat en els termes previstos a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006. Aqueixa superposició de nivell d’administració local respon a raons històriques i polítiques que combinen la dinàmica interna de la societat catalana amb la ingerència estatal i que donen com a resultat la complexa realitat actual.
La reforma estatutària del 2006 no ha contribuït pas a resoldre la situació ni ha preservat les competències inicialment exclusives en matèria de règim local previstes a l’EAC del 1979. Ans al contrari, la Sentència del Tribunal Constitucional 31/2010 afecta a l’esquema de distribució de competències previst a l’article 160 de l’Estatut que distingeix entre submatèries que són competència exclusiva de la Generalitat (les de l’apartat 1) i la resta d’àmbits on les competències són compartides amb l’Estat atesa l’existència de normes bàsiques dictades a l’empar de l’article 149.1.18 CE.