1986-1991: cinc anys clau en l’evolució de l’independentisme català

Vicenç Relats ha publicat diumenge passat, a l’Avui, el segon lliurament de la sèrie dedicat a repassar l’evolució de l’independentisme durant els anys vuitanta. Enllaçant amb els apunts anteriors, 1968-2008: quaranta anys d’independentisme català i avançar cap al front patriòtic, reprodueixo aquest meu article aparegut a la revista Independència, número 6, hivern del 1992.

 

Per a comprendre la situació actual del moviment independentista cal una mirada global als cinc anys darrers per a poder fer-ne un balanç. Sense ànim de pretendre ser exhaustiu i considerant que existeix poca distància temporal, i intentant fer compatible l’opinió subjectiva amb l’objectivitat que exigeix el tema, crec que val la pena ajudar a clarificar alguns aspectes d’aquesta evolució.

a) L’any 1986 es dóna un increment de la capacitat de mobilització de l’independentisme en ascens des del 1984, sobretot entre la joventut, fruit de la confluència dels dos partits (IPC i PSAN) amb vocació de dirigir políticament l’independentisme en el si d’una organització unitària que era el MDT. Aquest factor, més la reactivació experimentada per Terra Lliure, fan pensar que l’articulació de totes les formes de lluita pot funcionar a casa nostra i cristal·litzar en una opció independentista rupturista amb capacitat per desestabilitzar l’hegemonia dels partits autonomistes i espanyolistes. No obstant dos fets provoquen que aquesta possibilitat no es consolidi.

En primer lloc: l’independentisme es situa al marge del rebuig popular contra l’OTAN amb motiu del referèndum (el MDT estava per l’abstenció) i, per tant, no podrà recuperar políticament per a la nostra estratègia el no català a l’Espanya atlàntica. El segon fet crucial és la ruptura del propi MDT a partir de la II Assemblea Nacional. IPC logra vèncer al PSAN al preu de rebutjar la proposta del Front Patriòtic contraposant-hi un pretés independentisme revolucionari buit de contingut. Amb el resultat de l’Assemblea Nacional i la legalització del MDT pel Ministeri de l’Interior, IPC opta per l’exclusivitat de les sigles i s’inicia una dinàmica d’enfrontaments entre independentistes (en aquella època contra el PSAN) que desembocaran en l’ocupació del Fossar de les Moreres per la força, l’any 1988.

b) El front patriòtic era una proposta formulada inicialment per Jordi Vera i assumida pel PSAN que havia de ser l’eix estratègic a partir d’on articular el projecte polític independentista. El front patriòtic plantejava la reivindicació nacional com com a expressió del conflicte de classe entre el poble català i Espanya, tot i que encara estava pensat des de premisses ideològiques marxistes-leninistes incloent en aquest conjunt l’organització d’avanguarda que hauria de ser Terra Lliure. Cara a l’interior, entre independentistes, l’estratègia del front patriòtic comportava que sempre l’enemic  és Espanya. En tot cas el que és important recordar és que es trenca el referent polític de l’acció armada de Terra Lliure, i per tant, també la seva base social i política. Així van anar desapareixent plataformes sectorials com els Grups de Defensa de la Llengua, l’Assemblea d’Estudiants Independentistes d’Universitat, els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans es van partir i l’Assemblea Municipal d’Esquerra Independentista va quedar com un apèndix del MDT-IPC.

c) La crisi del MDT és l’exemple de que no sempre les tesis triomfants en una assemblea són les que prosperen. L’independentisme revolucionari era aparentment majoritari, però en pocs anys ha evolucionat cap a la marginalitat ideològica (teorització sobre el nou proletariat urbà com a subjecte revolucionari), electoral (només voten quan es present Herri Batasuna) i política, (retrocés en el nombre de militants i baixa capacitat de mobilització). La línia de front patriòtic, ha continuat fins avui i va permetre en el seu moment (1989), que Terra Lliure intentés regenerar una base política sobre la qual projectar la seva activitat amb el naixement de Catalunya Lliure. Però no solament això, calia donar un pas endavant compareixent a les eleccions europees amb veu pròpia, així Catalunya lliure va ser l’única llista catalana d’àmbit nacional. Aquesta iniciativa va ser elaborada, i articulada, per les mateixes persones que la primavera passada han sostingut la iniciativa per una opció democràtica i majoritària de l’independentisme. Vull precisar aquest detall perquè hi ha una línia de continuïtat evident entre ambdós processos, no solament en els subjectes sinó en els continguts com després detallaré.

d) A partir del 1987 es dóna un procés de decantament cap a posicions independentistes de formacions nacionalistes com la Crida, o la mateixa ERC i sorgeixen iniciatives com la Convenció per la Independència Nacional que eixamplen la base social de l’independentisme, alhora que comença a evidenciar-se un estat d’opinió favorable entre la militància de base de partits nacionalistes que no expliciten encara el seu objectiu d’alliberament nacional. Això es dóna perquè la creació d’un estat català beneficia socialment a un ample ventall interclassista de la societat catalana, que es veu objectivament perjudicada pel fet de ser espanyols de peatge. Només aquells sectors que es beneficien directament i econòmicament de la dependència d’Espanya queden fora de la Catalunya Lliure. Aquesta evolució social no és captada pels independentistes enquadrats en organitzacions d’avantguarda, seguint l’esquema marxista-leninista a nivell ideològic, que a la pràctica es concreta en un sectarisme radical que crea barreres amb la pròpia base social patriòtica.

Aquesta actitud, conjuntament amb els factors citats en els apartats anteriors, explica l’estancament i el retrocés del MDT primer, i de Catalunya Lliure després. La distància entre l’independentisme sociològic i el polític, o més concretament electoral, és notòria i només en part es començarà a superar a partir de les eleccions autonòmiques a la Catalunya central en funció del resultat que obtingui ERC.

e) Dels quatre eixos del front patriòtic (unitat nacional, independència, legitimitat de totes les formes de lluita i defensa dels interessos del poble treballador), el primer eix, la unificació nacional de Catalunya, és el punt bàsic que garanteix l’avenç de l’independentisme pel seu caràcter inassimilable per l’Estat espanyol, (Espanya sense el territori català no pot subsistir, en canvi sí que pot fer-ho sense els bascos). Això vol dir que no hi ha cap opció independentista que mereixi tal denominació que no tingui per referència tot el marc nacional, no sols teòrica sinó pràctica, és a  dir, amb implantació territorial a tot el país. Una estratègia d’alliberament nacional al nostre país no és pot bastir sense tenir en compte la presència real d’organitzacions nacionalistes que circumscriuen la seva actuació a territoris històrics com València (és el cas de la Unió del Poble Valencià) o Mallorca (cas del Partit Socialista de Mallorca), que reflecteixen el nivell de consciència nacional d’aquestes parts del país. Unitat estratègica i diversitat organitzativa i electoral han de fer-se compatibles entre els partits que actuen a tot el país, (com està començant a fer ERC), i els que només ho fan en part del territori.

Aquest no és un procés fàcil i es poden produir reaccions contraries a curt termini (com l’actuació d’Unitat Catalana, en oposar-se frontalment a qualsevol col·laboració d’àmbit nacional i electoral), però és absolutament necessari afrontar-ho des d’ara. Cal tenir en compte, a més, que si als inicis de la transició el fraccionament dels Països Catalans en comunitats autònomes fou un procés involutiu, ara es dóna una tendència inversa, al comprovar-se que no hi ha futur nacional possible sinó és amb l’articulació econòmica, social i política de l’eix Perpinyà-Barcelona-València-Mallorca, (com ha reconegut fins i tot el president del Govern balear).

f) Pel que fa a la qüestió de la lluita armada, i en concret a l’actuació de Terra Lliure, cal valorar-la globalment en aquest deu anys d’existència i especificar algunes qüestions: la primera és que davant la divisió del MDT l’any 1987, la tercera assemblea de Terra Lliure, celebrada l’any 1988, aprova tres documents d’orientació estratègica fonamentals. Es pretenia així superar la crisi del moviment d’alliberament nacional en el seu conjunt assumint la direcció política del mateix. Els contactes per reconstruir un bloc polític de tots els grups independentistes , no solament les dues branques del MDT, només logra aglutinar al PSAN, Maulets i la Coordinadora Obrera Sindical que donaran suport a la creació de Catalunya Lliure.

El MDT-IPC en quedarà al marge al·legant impossibilitat de qualsevol relació amb el PSAN i desvincularà de l’evolució posterior de l’organització armada, conservant això sí, l’aval d’un sector dels presos. Per tant, el primer polític de la lluita armada en l’ordre intern, és el restringit suport polític. En segon lloc, en l’ordre extern, l’acció d’ETA a Catalunya, inassimilable políticament pel nostre poble per la brutalitat i la descontextualització de les seves accions, dóna peu a què la pressió dels mass-mèdia desqualifiquin de retruc la lluita armada d’alliberament nacional catalana.

g) El bloc polític Catalunya Lliure, que aglutina a les eleccions europees del 1989 també el FNC, té una bona sortida electoral però sense solució de continuïtat. No es concorre a cap més elecció: a les legislatives, perquè són espanyoles, i a les autonòmiques del País Valencià perquè els que ho havien de fer prefereixen, amb arguments com la falta de diners o de gent, acudir en pla simbòlic a les de la Catalunya central, contravenint la previsió d’anys enrere en què es considerava, amb bon criteri, que les eleccions del 1992 eren les primeres de l’ascens independentista i de descens de l’autonomisme. El que ha fallat és que no ha estat Catalunya lliure el protagonista de l’independentisme i això per diverses raons.

En primer lloc, perquè al transformar Catalunya Lliure de coalició electoral a organització política, es redueix progressivament la base militant: els primers en desenganxar-se i passar a ERC són els del FNC que discrepen de la priorització de la lluita armada com a element estratègic. Els segons són els del BEI, creat per militants de Catalunya Lliure però al marge de l’organització. Els tercers, la COS, que a partir del seu primer congrés el 1990 pretén ser l’opció sindical de tot l’independentisme, no solament el braç sindical de Catalunya Lliure. El quart factor de disgregació és la divergència política entre el PSAN i Terra Lliure a partir de 1990. Catalunya Lliure perd una cinquena part de la seva militància (assemblees senceres, com la de Mallorca) mentre la direcció controlada pel PSAN es incapaç de plantejar línies de treball (les eleccions municipals del 1991, per exemple, només convertiran en regidors dos militants en tot el país). A aquestos factors portaran a la dissolució de la Terra Lliure orgànica el juliol del 1991 i la integració dels militants de Catalunya Lliure coherents amb aquesta línia estratègica a ERC.

Inicialment es va plantejar durant la primavera del 1991, dins dels òrgans corresponents del PSAN i Catalunya Lliure, la conveniència d’articular ERC i Catalunya Lliure de forma similar  a com en els anys trenta ho feien ERC i Estat Català. Federats però cadascú mantenint la seva personalitat jurídica, a fi i efecte de concretar una política electoral comuna. El rebuig frontal d’un sector a contemplar aquesta possibilitat i les filtracions interessades d’aspectes relacionats amb aquesta evolució als mitjans de comunicació, van precipitar els esdeveniments de tots coneguts. Vull explicitar un cop més que en cap cas hi va haver una interferència, ni una “opa hostil” per part d’ERC, l’evolució va ser interna i unilateral. Aquesta ha estat una insídia llençada a falta d’arguments polítics. Afrontant doncs, la negociació directa amb ERC després de l’assemblea de Catalunya Lliure del 7 de juliol, l’acord d’incorporació es va assolir en base a quatre compromisos:

a) la definició d’una estratègia independentista per part d’ERC
b) l’extensió d’ERC a tot el territori nacional
c) la impulsió d’un sindicalisme nacional
d) l’assumpció de la reivindicació de la llibertat sense condicions per tots els presos i exiliats independentistes i l’inici de gestions directes en aquest sentit amb el Govern central

Tots aquestos compromisos comporten una reorientació estratègica important per part d’ERC que s’han d’anar concretant, tot i les dificultats del procés, en un futur proper. De fet, cap document teòric digne d’aquest nom ha rebatut les anàlisis en aquesta revista exposats: només el plagi amb la situació política basca (mostra evident de la incapacitat d’alguns ideòlegs autoconsiderats irreductibles) o l’agressió de paraula i obra, han estat la resposta.

h) Un aspecte final a considerar són els contactes amb el Govern espanyol per plantejar directament a l’adversari directe de l’independentisme la llibertat sense condicions dels presos i exiliats que la lluita armada en aquests quinze anys ha generat a Catalunya. La resposta del Govern és negar tota solució que signifiqui un reforçament de l’independentisme català, com seria en aquesta cas la consecució de l’objectiu de llibertat plantejat en nom dels presos i exiliats que expressament ho han autoritzat. L’Estat prefereix mantenir una porta oberta a la persistència d’una acció violenta de baixa intensitat, assimilable i controlable, a un reforçament polític del bloc democràtic per la independència. En el cas català allò que preocupa a Espanya és la viabilitat de la independència més que les formes de lluita que a cada fase es poden utilitzar.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *