Amb la mort anunciada del tripartit s’esvaeix la quimera d’una esquerra nacional integrada per federalistes, tardo-comunistes i independentistes addictes a l’ordre establert, susceptible de gestionar l’autonomia com si la dominació estatal no existís.
Si Esquerra hagués una estratègia coherent enfocada a l’exercici del dret d’autodeterminació (enlloc de fer de figurant al govern de la Generalitat), ara estaria en condicions d’encapçalar l’alternativa independentista. Però els seus dirigents (Carod i Puigcercós al capdavant) apostaven pel sí a l’Estatut i per gestionar-lo amb el PSC, sota l’aixopluc del PSOE. Aquí rau la causa del declivi anunciat d’ERC que el proper diumenge es veurà certificat a les urnes en una proporció hores d’ara imprevisible.
L’assimilació d’Esquerra al camp del progressisme banal hegemònic a Catalunya des de fa trenta anys, prescindint de la potencialitat transformadora del republicanisme com a ideologia susceptible d’aplegar un ampli ventall social i cultural, ha provocat que l’independentisme transversal hagi aflorat més enllà dels cercles d’influència del tripartit. Continuant la tradició del nacionalisme català les noves expressions de l’independentisme són essencialment democràtiques com ho demostren les consultes locals sobre la independència que s’han celebrat arreu del país en el darrer any.
Joan Laporta ha estat un dels personatges amb més rellevància social que ha donat el pas a la lluita estrictament política per la independència en un període en el qual s’ha manifestat obertament l’ascens d’aquesta opció. Aquest fet, atesa la seva dimensió mediàtica li ha donat capacitat de lideratge, però també l’hostilitat dels mitjans addictes a l’ordre establert que miren de denigrar tota expressió plausible lligada a l’independentisme.
Joan Laporta aporta, en un moment de crisi de creixement de l’independentisme, un full de serveis com a president del Barca immillorable no solament pels seus èxits esportius sinó per la projecció de la catalanitat que ha sabut fer. Això no el converteix automàticament en nou Macià, però en un moment en que el projecte d’Esquerra fa fallida i Reagrupament és un frau, cobreix una necessitat aglutinadora en una cruïlla transcendental per a l’independentisme. Dóna visibilitat, credibilitat i viabilitat a la renovació d’un projecte polític que ha d’anar més enllà de les seves circumstàncies personals.
Puigcercós i Carretero sorgeixen com a antítesi d’altri, de Carod el primer, del mateix Puigcercós el segon (ara també a la contra de Laporta). Laporta en canvi no és la rèplica de ningú, és una expressió benvinguda de la necessitat de nous referents per a l’independentisme. Solidaritat fracassarà si es limita a ser un projecte personal, el seu repte és donar el salt de coalició a moviment polític amb capacitat estratègica més enllà d’aquesta conjuntura electoral, fonamental per altra banda.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hi estic substancialement d’acord, amb aquesta teva anàlisi.
Pere Meroño
Normalment hi estic d’acord però com a jurista, quan es fa una afirmació tan rotunda sobre que algú o alguna cosa és un frau crec que s’hauria d’argumentar.
Aquests comentaris són els que no ajuden a avançar…..
Hola Jaume, veig que segueix aquest estil matusser de l’insult, la desqualificació basada en la mentida i sobretot un objectiu que tant de bo no aconseguiu, que es desmotivar l’independentisme veient la mateixa misèria de sempre. Es francament lamentable les desqualificacions constants als projectes per assolir l’estat propi amb els encerts i errades, qualificant de frau els altres i proposant els teus com la màxima esència.L’Estat espanyol pot estar molt tranquil amb actituds com aquesta, i espero que la ciutadania no es vegi afectada per tanta hipocresia que es desqualifica per si sola.
Salutacions
Albert