Jaume Renyer

La decisió adoptada avui per la CUP de presentar-se a les eleccions al Parlament de Catalunya del 25 de novembre vinent completa el ventall de candidatures que apel·laran al vot independentista.

La primera força que aplegarà votants d’aqueix signe serà CIU tot i que la independència no figurarà explícitament al seu programa electoral. L’assumpció per part del president Mas del compromís de convocar un referèndum d’autodeterminació suposa un salt endavant qualitatiu que mai fins ara Jordi Pujol havia gosat donar, augmentant així la credibilitat de la proposta i esquivant el desgast de la seva precària gestió de govern. L’estat propi és una fórmula ambigua que permet interpretacions diverses, des de l’estat català a l’estat associat o federal. La pregunta que vol fer CIU no és pas la mateixa que farà el SNP al poble escocès, ni el Regne d’Espanya és la Corona britànica. És a dir, tot fa preveure que el tombant independentista que han adoptat bona part dels afiliats i simpatitzant de CIU, més l’afegitó de capitostos com Carretero i Laporta que han fracassat com a líders independentistes, farà que el vot útil converteixi a CIU en la primera  força receptora de votants independentistes.

En segon lloc, ERC es presenta com l’aliat secundari de CIU per tal de confluir en un procés evolutiu que des de la integració comuna a l’ordre estatal i autonòmic aspira a comandar també el règim resultant de la previsible negociació amb l’Estat i la UE de les aspiracions nacionals catalanes. Esquerra multiplica els gestos dirigits als poders fàctics autòctons en el sentit que l’estat propi no afectarà el sistema d’estratificació social vigent. L’article de Jonqueras sobre la futura co-oficialitat del castellà s’ha d’interpretar en aqueixos termes. També la inclusió a les llistes d’opinadores mediàtiques del progressisme banal va en aqueixa línia ideològica que sembla tenir la seva arrel en l’actitud acomodatícia i antirupturista que va encarnar Vicens Vives sota el franquisme. És a dir, d’una manifesta animadversió al patriotisme intransigent i al republicanisme socialment emergent, un comportament que també trobem en el rerafons del rebuig d’ERC a qualsevol mena d’acord amb Solidaritat per bastir un pol independentista alternatiu a CIU.  

En tercer lloc, Solidaritat Catalana per la Independència es presenta davant la ciutadania com la força que prioritza la independència com a projecte global i inclusiu de les reivindicacions socials concretes (contra els peatges, contra la corrupció…), sense concessions a propostes tardo-autonomistes (pacte fiscal i similars). SI ha estès la mà a ERC i la CUP per tal d’assolir un acord de coalició, no ha estat possible perquè senzillament són partits que defensen estratègies diferents: el gradualisme reformista en el cas d’Esquerra, l’anticapitalisme com a prioritat en el cas de la CUP. 

Finalment, la CUP ha donat el pas endavant de presentar-se a les eleccions al Parlament de Catalunya com “l’alternativa d’esquerres”, prioritzant ja en la seva denominació l’eix social per davant del nacional. De fet, aspiren a representar una mena de Syriza a la catalana on predominin l’anticapitalisme, l’antisionisme i els plantejaments contra la “democràcia formal” que divulguen els indignats. La CUP menysté l’ANC, l’AMI i tota proposta de candidatura independentista transversal que soni a front patriòtic. Rebran, però, el suport de l’esquerra tardo-comunista i antiliberal d’àmbit espanyol i l’esquerra abertzale.

Totes aqueixes formacions seran presents al Parlament de Catalunya a partir del 25 de novembre i seran partíceps principals del debat sobre el futur immediat de Catalunya en un moment històric clau, on coincideixen crisi econòmica i crisi institucional, tan a l’Estat espanyol com al conjunt dels Països Catalans.