Jaume Renyer

Als darrers anys, especialment durant els dos governs tripartits, hom repetia per part dels socis de l’Entesa Nacional i de Progrés que s’estava bastint des de la Generalitat un model social que suscitaria l’adhesió de la majoria del nostre poble.

Des d’Esquerra durant el mandat de Josep-Lluís Carod com a secretari general es va anar congriant la idea que a la dreta nacional (el pujolisme, fonamentalment) li calia contraposar una esquerra nacional (la mateixa ERC més els sectors d’ICV i PSC que volia atraure, si aqueixes darreres forces fossin efectivament autocentrades nacionalment a l’hora de les decisions estratègiques i els referents ideològics).

L’eix que realment contraposa els que ostenten una posició dominant a la societat catalana i els que aguanten, de grat o per força, la condició de dominats és el que contraposa l’ordre espanyol i l’independentisme català. D’un costat els que s’aprofiten, efectivament o simbòlicament, de l’ordre establert i els que malden per canviar-lo per un de nou nacionalment autocentrat en la catalanitat. És a dir, l’eix nacional porta incorporat l’eix social.

Post Scriptum, 8 d’octubre del 2022.

ERC ha abandonat, sense explicació raonada coneguda, el concepte “esquerra nacional” per substituir-lo per un “republicanisme” abstracte, aparentment multicultural, contraposat a la idea de “construcció social de la catalanitat”, i sense voluntat de conflicte amb l’integrisme espanyol. Des d’aqueixa perspectiva l’actual ERC adopta una actitud refractària a la identitat nacional catalana com a eix vertebrador de la diversitat identitària de la població, hom sacrifica també la laïcitat per entomar l’islamisme ètnic/religiós que refusa integrar-se en la comunitat nacional catalana i acusen de “racistes” els que ho critiquen.