Jaume Renyer

Però, en segon lloc, i mes important, hi ha una causa més profunda i que rau en l’actitud d’Esquerra de defugir realment plantejaments en termes de conflicte Catalunya-Espanya i optar sistemàticament per fórmules de col·laboració subordinada amb l’estratègia d’altres partits com el PSC abans i CIU ara. L’endemà mateix de l’èxit d’ERC a les eleccions generals de 2004 que encara marquen el seu sostre electoral va començar el discurs de la  desactivació del mandat explícitament independentista que hom havia rebut després del gest de sobirania de negociar amb ETA al marge de l-Estat.

Dos anys mes tard, al 2006, enlloc de dir no a l’EStatut, la direcció volia dir si sense gosar dir-ho obertament ni als militants ni a la societat. L’aparició de sectors crítics al si del partit Uriel, Carretero i altres té com a objectiu situar la independència en el centre de l’estratègia del partit. Objectiu encara avui impossible i que explica l’opció legitima de crear-ne un altre fora d’ERC. D’aquí ve l’hostilitat i l’animadversió d’una Esquerra falsament gradualista i realment addicta a l’ordre establert a tots els que de manera congruent mantenen un plantejaments rupturistes que ells son incapaços de sostenir.

La conseqüència és que l’independentisme polític va per darrera del moviment civic i a remolc de les forces que com CIU lideren la transició des de l-autonomisme a plantejaments autodetrministes amb una formula híbrida -l’estat propi- que permet diverses concrecions que donen marge a un acord amb l’Estat. ERC te voluntat d-esdevenir complement de CIU, no de liderar el procés cap a la independència. El fet que no hi hagi coalició independentista afebleix aqueixa opció i permet que els partits que fins ara han gestionat l-autonomia amb la connivència dels poders factics i econòmics, com la Caixa, Abertis, i altres continuïn exercint la seva hegemonia.