El Govern de la Generalitat ha inaugurat l’any Macià, la vigília del setanta-cinquè aniversari de la seva mort, amb un acte solemne al Palau de la Generalitat.
Ara per ara, no existeix un programa d’actes previstos, només s’ha fet pública la composició de la comissió tècnica que s’encarregarà d’organitzar-los i en la qual figuren historiadors i historiadores de reconegut prestigi com Montserrat Duch, Lluís Duran, Enric Pujol o Josep M. Roig Rosich, que a més actuarà com a comissari. Aquest darrer, precisament, ha fet una intervenció sobre la figura de Francesc Macià en el decurs de la qual l’ha definit no pas com “un revolucionari, però sí un rebel”. Em sembla encertada, en tant que síntesi d’un personatge complex, i més tenint en compte els esdeveniments històrics que va haver d’afrontar.
Allò que ja no em sembla tan bé és la definició que consta en la pàgina oficial de la Generalitat que dona compte de l’acte on és descriu a Francesc Macià, en termes políticament correctes, com a “referent de la lluita per l’autogovern i per una major igualtat social”. Els anys del pujolisme van obviar tant com van poder la figura incòmoda de “l’Avi” perquè no convenia a la política del peix al cove que ha caracteritzat (i caracteritza encara avui) els successius governs autonòmics han ocupat (i ocupen) el Palau de la Generalitat.
Avui, el president Montilla en el seu discurs ha insistit en definir preferentment a Macià com un “home de pacte”, en referència a les transaccions que va haver de fer amb el govern espanyol un cop escollit president de la Generalitat. La seva intenció evident és buscar un paral·leisme amb la conjuntura actual, amb la negociació sobre el finançament i la seva actuació com a president. Macià va ser un rebel que va haver de transigir a la vista de la correlació de forces existent l’any 1931, a Montilla no se li pot atribuir pas aquesta definició a la vista de la seva trajectòria política fins a la data d’avui. Montilla no pot utilitzar a Macià per justificar les actuacions del present, ja que ni el context històric, ni la seva actitud, ni els seus objectius són equiparables. A un i altre se’ls ha de jutjar pels fets respectius, Macià és història, Montilla és present, i potser futur, i encara no ha completat el seu cicle polític per poder-lo avaluar objectivament.
Dit això, proposo als encarregats de la commemoració que comptin amb Heribert Barrera, no solament com a testimoni de l’època, sinó perquè el seu pare, Martí Barrera, va ser home pròxim a Macià i co-protagonista de molts dels esdeveniments històrics que va viure Francesc Macià. I suggereixo també la reesdició d’un llibre cabdal per conéixer el seu patriotisme profund que l’animava: de Josep Carner-Ribalta, “De Balaguer a Nova York, passant per Moscou i Prats de Molló”, Edicions Catalanes de París, 1972.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Salut Jaume !
Sembla mentida com ERC permet que una figura com Montilla, a les antípodes del nostre AVi l’utilitzi d’aquesta manera.
Bones festes i a veure si ens podem veure aviat.
Xavier