Joan Pinyol

Feu-ne la prova. Entreu en un bar cap al migdia, agafeu un diari o setmanari de temàtica general i obriu-lo per la secció de Cultura. Segur que no hi trobareu ni una trista molleta de pa de cap esmorzar servit durant aquell matí en l’establiment paït ja pels clients que us han precedit en el fulleig de la premsa compartida. La raó, igual que el bar, també té molta barra. Un entrepanet, fins i tot un croissant o una magdalena acompanyats d’un cafetó, es cruspeixen sempre abans d’arribar a la secció cultural. Aquella mena de territori indeterminat que a la premsa escrita s’acostuma a trobar a les darreres pàgines, després de la informació esportiva i a tocar dels sudokus i de les ofertes de serveis sexuals. Passa el mateix a la televisió. Les notícies culturals es reserven per al final de l’informatiu, com una mena d’afegit de les teledesgràcies amb què ens omplen uns àpats que acaben sent del tot menys revitalitzants. En una ocasió em van concedir un premi literari d’aquells una mica sonats (disculpeu la immodèstia), un guardó amb una trajectòria de vora mig segle que em va honorar de seguida. Dec la distinció a un recull de contes, Pilota de set, situats al Penedès, sobretot a Vilafranca, que fa dos dimarts em va permetre compartir un parell d’hores fantàstiques amb els lectors a la biblioteca Torras i Bages en un dels clubs de lectura que s’hi organitzen des de fa anys i panys. Doncs bé. Van ser molts els que em van felicitar després de veurem a través de TV3 perquè la notícia va sortir un diumenge al vespre immediatament després dels esports i com que mig país tenia el nas clavat a la pantalla, la torna de l’actualitat la van representar els premis Recull de Blanes i un servidor va aparèixer allà al mig durant deu segons de màxima audiència. Resultat? Existeixo! Perquè en el sant imperi de la imatge només existeix el que surt per la televisió. I com a mínim tinc deu segons de vida, detall que rejoveneix d’allò més. Però deixem-nos de conyes, que ens hi va molt. Menystenir la Cultura i abocar-la a un espai residual del nostre dia a dia no només ens fa un flac favor com a persones sinó que demostra que no s’ha entès res de res.
Sempre he cregut que la Cultura és una part indestriable de l’activitat humana. Li dóna sentit, la singularitza, esdevé l’essència de la col•lectivitat, interrelaciona el present, connecta les persones amb el seu passat i és un motor per al futur. L’ajuda a ser compartida i és intrínseca a qualsevol manifestació social. I com que la creativitat va lligada a l’existència, mentre visqui (i també després) no entendré per què se la separa de la resta de notícies. Si de mi depengués no existiria ni un departament ni una regidoria específica de Cultura perquè no tenen sentit de forma aïllada i allunyada de la resta. I ara ve quan la maten. Perquè entendre la Cultura com una germana petita d’una nissaga familiar molt àmplia i no com la mare que ho explica tot té sempre, i especialment en època de vaques magres, unes conseqüències nefastes gràcies als que avui tenen la potestat de decidir què és i què no és prescindible i, per tant, tisorable. Perquè no hi veuen més enllà del nas i només saben interpretar l’activitat cultural com una despesa i no com una inversió, a l’estil del maltractament a què també sotmeten la formació acadèmica de les persones. Conec ajuntaments que han segat d’arrel les subvencions a les entitats culturals sense ni ensumar el valor de cohesió social que representen en llurs municipis, i això sí, mantenen els càrrecs de confiança i tècnics culturals en un efecte pervers de xucladors del diner públic. L’estocada ha estat tan inhumana, amb impostos disparats que allunyen les classes mitjanes de l’oferta cultural, que s’ha acabat desmantellant un teixit forjat durant molts anys amb la falsa creença que la Cultura és un mer entreteniment per a ociosos i ben aviat un luxe per als quatre que quedaran als quals encara els dringaran les butxaques. Si la Cultura és la cara visible d’un país, la bufetada propinada pel partit nacionalista espanyol que governa ara l’Estat és d’aquelles que deixen marca durant molt temps.

Joan Pinyol
article publicat a “El 3 de vuit”, el divendres 7 de desembre en la secció d’opinió “Amb regust de catània”