Joan Pinyol

El metge va ésser taxatiu. Cal que sigui així, no podem pas criticar aquests professionals, perquè quan es mostren severs ho fan pel nostre bé.

Va dir-li:

—Des d’ara mateix, un canvi total de règim. Oblidi’s de les coses que li agraden i comenci a acostumar-se a aquelles altres que li desplauen. Si em creu a mi, encara podrà viure una colla d’anys.

Sortí del consultori amb l’ànima als peus, perquè acomiadar-se dels bells moments sempre convida al pessimisme, ni que sigui a canvi de la promesa de durar més.

Travessà el carrer a les palpentes, sense reparar en el semàfor, i una furgoneta de la Tintoreria Esperança el va aixafar.

Un d’aquests transeünts que hi corren de seguida va provar d’assistir-lo, i recollí unes paraules balbucejants de l’accidentat:

—Per aquest viatge no necessitava alforges…

—Què diu? —volgué saber el benemèrit ciutadà que el socorria.

—…sobretot —afegí el ferit—, quan algú m’acaba de buidar les alforges.

—Què vol dir? —insistí l’home diligent.

Però ja no obtingué resposta, perquè el malalt greu acabava de morir d’una altra cosa.

Pere Calders
Del llibre Tot s’aprofita, 1983

(en commemoració del centenari de Pere Calders, que va néixer el 29 de setembre
de 1912, publico cada dia un microconte seu)